Quan els festivals d'estiu aprofiten espais emblemàtics de la ciutat pels seus concerts és el moment que els oients més exigents passin per alt l'ortodòxia de les formes. És el moment idoni per utilitzar espais magnètics com el del pati interior de l'imponent palau dels comtes de Torroella del segle XV que des de l'any 2000 acull la col·lecció de fotografia de la Fundació Vila Casas. Els que tenen l'esquena més delicada han d'oblidar els respatllers de les cadires típiques de les nostres festes majors. I tot això en pro de l'atmosfera d'aquests magnífics espais i de les músiques a l'aire lliure que en algun moment poden patir-compartir l'espai sonor amb les sardanes que s'escolten a la plaça de la vila. Aquest gust per les activitats dels nostres estius és impagable encara que no es tinguin les comoditats d'un auditori.

Amb aquest paisatge, Fabio Biondi va anar desplegant unes obres agradívoles de Paganini molt poc programades. Biondi és un mestre magnífic que com a intèrpret a vegades és irregular. El sentit de l'expressió musical és de molt bona factura però de forma incomprensible en els petits passatges que incorporen un cert virtuosisme pot perdre el caràcter i la tècnica i arribar a desafinar. D'altra banda, és capaç d'oferir unes sonoritats de primer nivell, uns pianíssims i uns staccati saborosos i profunds. En alguns moments va perdre el tremp virtuosístic però la sonoritat és molt bella i ponderada i en general va ser un espectacle convincent. Les músiques, de bona factura, no reporten una gran profunditat però com a músiques de saló funcionen com un molt bon entreteniment. Aquest encant el completa els acompanyaments d'una guitarra original de 1825 d'especial sonoritat. El seu intèrpret va aportar calidesa però no es pot dir que musicalment aquests acompanyaments tinguessin un gran relleu musical. Tanmateix, la sonoritat d'aquest instrument s'ho valia i va ser un companya amb uns colors de tímbrica molt apreciables.