D'on neix la seva vinculació amb Cadaqués i la Costa Brava?

Primer, perquè soc amiga de Juli Prat, que amablement em convida i m'encanta venir aquí. És un lloc meravellós. A més, sempre busco un lloc del Mediterrani. Em sento molt lligada a la seva bellesa, cultura, temperament... De petita, quan vaig descobrir el Mediterrani em va encantar, i vaig decidir que sempre que pugués hi tornaria. És un retorn a la infància.

Fa molts anys que ve?

Sí, molts. En Juli sempre em deia: ha de conèixer Cadaqués. I m'ensenyava tots els pobles, que són molt bonics, però quan vaig conèixer Cadaqués... vaig dir: aquí em vull establir i no canviar més de paisatge.

Cadaqués és un poble amb una identitat molt pròpia.

Sí, és una petita república [riu]. He vist totes les pintades, que m'han encantat. N'hi ha una que m'ha agradat especialment: «Ens han enterrat, però no s'han adonat que som llavors». Això és d'una filosofia molt profunda.

Vostè va ser molt crítica, de fet, amb les actuacions policials de l'1 d'octubre i la falta de diàleg entre les dues parts.

Sí. Em va doldre moltíssim, perquè crec que en política, per sobre de tot, s'ha de parlar. Primer t'has de respectar a un mateix, i després, respectar els altres, que són éssers humans, per això hem de parlar, connectar, saber que l'altre té les seves raons, la seva manera de ser, i que no se'l pot menysprear. Per això les actuacions policials d'aquell dia em van fer molt de mal.

Qui es va equivocar més: el Govern espanyol o el català?

Segurament tots dos tenen les seves petites o grans culpes, però jo crec que el més fort és qui més hauria de respectar l'altre. En democràcia s'ha de parlar, entendre l'altre, abans de condemnar-lo. Els carlistes sempre hem sortit al combat amb la paraula «furs». Perquè el fur no és només el dret regional, sinó també el dret de la persona a expressar el seu ésser. Per això vam proposar l'autogestió, que és una forma d'acostar la democràcia al poble en el camp polític, econòmic i cultural. Avui en dia, que el món sencer se'n va cap a la catàstrofe ecològica i social, si no és a través d'una democràcia molt autèntica, no salvarem el planeta.

Vostè va conèixer Carles Puigdemont quan era alcalde de Girona. Hi manté el contacte?

No, no mantinc contacte amb ell, però em va semblar una persona oberta, dialogant i a més, els seus avis eren carlistes [riu]. Molt simpàtic. Des de llavors no l'he vist, però segueixo de lluny la seva trajectòria. I tot això que es diu en contra seva... s'ha d'intentar entendre el que va voler fer, potser en algun moment va cometre errors, com fem tots, però jo el vaig veure com un home dialogant.

Què li sembla que hi hagi polítics a la presó pel referèndum?

Fins i tot a l'estranger, els meus amics que han estudiat Dret, em pregunten: «Què passa a Espanya, que es posa la gent a la presó per raons polítiques?». Això és el mai vist. El consens autèntic, com ho veiem nosaltres i els politòlegs, és que, després d'una controvèrsia molt forta, les dues parts es puguin arribar a entendre mútuament. Però jo escolto gent que entén el que passa des d'una vessant enormement estreta i «tonta». No hi ha més manera de definir-ho.

Des del Partit Carlista han defensat el federalisme.

És més necessari que mai, i a més és una tradició espanyola: no és el mateix Euskadi que Catalunya o Andalusia, però no impedeix que visquin junts. Arreu del món, els països que practiquen el federalisme són els únics amb èxit. Per exemple, Alemanya. Allà, si hi ha una tendència al fet que les ciutats grans ho aspirin tot, el land defensa el que és seu. En canvi, mira França amb els «armilles grogues»: el país s'està buidant per dins, tots els recursos se'n van a les ciutats grans, i a les petites falten metges, professors, sacerdots... i la gent està desesperada. Nosaltres volem un federalisme autèntic fins que es pugui decidir sobre la separació, que no la desitjo, però la gent ha de poder escollir des del cor, sense imposicions.

Creu que s'ha de fer un referèndum d'independència?

No ho sé. Però en tot cas, la premsa hauria de desenvolupar un paper important. Perquè s'han de preparar les opinions: abans de fer un referèndum hi ha d'haver una preparació pedagògica, mentre que els polítics fan tot el contrari. I la premsa madrilenya ha estat terrible a l'hora d'amagar i tergiversar. En canvi, cal donar veu als que demanen que s'entengui, s'expliqui i es respecti l'altre.

Com valora el paper de la monarquia espanyola en el conflicte català?

Aquest és un tema més delicat, sobretot perquè en parli jo, que soc d'una dinastia diferent. La monarquia hauria de ser un nexe, però no vull parlar d'això.

Quin paper juga avui el Partit Carlista a Espanya?

Va morir el meu germà [Carles Hug de Borbó-Parma], que era el el seu líder, però tenia fills que han recollit el seu testimoni i reivindiquem la nostra llarga història. Sobretot durant la pretransició, que ens vam unir a tots els partits que lluitaven per això, sempre amb la idea de posar dempeus una democràcia que volíem que fos de les més avançades d'Europa, en el sentit de més connexió entre un poble i els seus representants. I jo crec que això falta en la democràcia actual, per això la societat deixa d'interessar-se per la política, i quan ho fa, ho fa amb menyspreu, desconfiança... i això és perillós.

És molt diferent, el Partit Carlista actual del que hi havia anys enrere?

Hi ha hagut una evolució, però no s'ha d'oblidar que la guerra, que sempre se'ns retreu, va ser motivada per temes religiosos. El carlisme pensa que la religió és un bé del poble. Aquest és l'únic motiu per la nostra entrada en la guerra, i és cert que l'Església era molt retrògada... però si no hagués estat per la religió, mai hauríem lluitat del costat dels poderosos. En la història, el Carlisme va estar al costat del Partit Republicà, fins i tot se'l va acusar de comunista. Això vol dir que el seu deure és defensar els desamparats, i sobretot, la seva dignitat.

Està viu, el Partit Carlista, a Espanya?

Sí. No tant com en èpoques passades, però està viu a Catalunya, València... i pot ressorgir.