El flamenc més pur es va donar cita dijous a Sant Feliu de Guíxols amb dos pilars del gènere, José Mercè i Tomatito. La veu d'un i la guitarra de l'altre van ser el fil conductor d'una nit al festival de la Porta Ferrada en què fandangos, bulerías i alegrías van retronar a l'Espai Port unint tradició i avantguarda.

La sintonia dels dos artistes, que ve de lluny, s'ha concretat fa poc en un projecte, De verdad, que va ocupar el darrer tram d'un recital que va tenir més d'una cara.

Amb la cabellera blanca voleiant al vent, Mercè va arrencar sol per martinetes. Dret a l'escenari, solemne i rotund, va arrencar aplaudiments abans de donar pas a la primera intervenció de Tomatito i el seu grup, una rondeña que va desembocar en La leyenda del tiempo i Pistola y cuchillo de Camarón de la Isla.

El guitarrista, partenaire de l'emblemàtic cantaor, va marcar les pautes del recital, amb una primera part conjunta amb incursions com Malagueña de la flor morena o El Rebelao, mentre el públic cridava a Mercé «que bo que ets!». «La veritat és que sí!», bromejava ell.

«Estem fent cants tradicionals del flamenc, del que és la marca España i no es pot perdre», va explicar, entre ovacions dels espectadors, que no omplien del tot l'auditori. Seguidillas i fandangos com A mi niño Curro van tancar aquesta primera part de l'actuació.

Tomatito i els músics que l'acompanyen van agafar el relleu exhibint tota l'exuberància de la guitarra, amb una proposta molt rítmica, de diàleg constant amb els altres instruments, especialment amb la percussió. El parèntesi melòdic el va posar Two much, un tema de Michel Camilo, d'aquell ja llunyà Spain, que va voler dedicar a Paco de Lucía, fet a dues guitarres amb el seu fill, José del Tomate, que també es va poder lluir sol.

La darrera part del recital va ser la pròpiament dedicada al disc que van editar plegats a finals de l'any passat. Aprofitant al màxim els pals del flamenc i homenatjant els paisatges i personatges andalusos, van marcar-se una zambra dedicada a Lola Flores, la rumba Jerez o les bulerías Buscando la verdad i María. Mercé també va entonar Mundos de paz i La salina, que va traslladar els entusiasmats assistents des de la Costa Brava fins a Cadis.

Aquella Aire que Mercé va popularitzar cap als 2000 van ser l'epíleg d'un concert en què els dos van mostrar la seva estima pel flamenc de veritat i van deixar-se estimar pels amants del gènere, que els van acomiadar amb una ovació dempeus.

Passada la una de la matinada es tancava una vetllada que havia arrencat més de tres hores abans amb Las migas, encantades de «fer de teloneres de dos referents de qui hem copiat tot el que hem pogut». Con toda la palabra, Vente conmigo, Tangos de la repompa o Larga vidal al loco van servir per anar escalfant el públic ganxó, que es va entregar a la formació quan va passar a clàssics com La zarzamora, Ojos verdes, La tarara de Lorca o Tu rica boca de la Faraona.

Un bon preludi pel que vindria després: la simbiosi d'una parella que conrea, entre el cante i la guitarra, les essències del flamenc, una cultura de sòlides arrels i envejables brots nous.