L'Auditori de Cap Roig no estava ple, ni de bon tros. Però no feia falta; no semblava importar als components de The Vamps, ni tampoc als i les incondicionals que s'aplegaven a les primeres files per escoltar, veure i, sobretot, tenir la possibilitat de tocar algun dels quatre integrants de la banda britànica.

The Vamps va oferir un concert amb tots els seus èxits del fenomen fan adolescent. Amb energia, força i un so molt potent basat en les guitarres i especialment la percussió. Escoltar i observar Tristan Evans a la bateria és tot un espectacle. Cada cançó sembla pensada perquè ell es llueixi. Bé, ell i el cantant principal, Bradley Simpson, que ja tenia part del públic a la butxaca abans de sortir a l'escenari. Brad sap connectar perfectament amb els seus seguidors. Els parla, s'hi acosta, els toca i es deixa tocar. Al seu costat, el baixista Connor Ball i el guitarrista James McVey que, malgrat semblar secundaris, compleixen a la perfecció.

Musicalment, el directe està molt ben preparat i estudiat i les peces són extraordinàriament enganxoses i comercials. Tant, que el ritme no s'atura en cap moment en l'hora i mitja que dura l'actuació. Només cal dir que, de les 18 peces, només una es pot considerar una balada.

Els The Vamps no enganyen. Saben el que fan i és un grup sense cares B en tots els sentits. Cada cançó està pensada per ser un hit.