Els somnis o la música, què ha existit primer? Quina hauria de ser considerada el pecat original, què pot destruir o inspirar més ments, què és més indomable? Al Fetsival Castell de Peralada ahir s'hi van avenir totes dues en un casament polígam, on l'art dramàtic, la literatura i la lírica van coexistir i es van sotmetre a la mà del flamant director d'orquestra veneçolà Gustavo Dudamel. L'acompanyaven en escena la prestigiosa Mahler Chamber Orquestra, fundada pel director Claudio Abbado fa més de vint anys, que amb la seu a Berlín reuneix músics dels cinc continents i que té com a leitmotiv trencar totes les fronteres musicals. També l'actriu madrilenya María Valverde, amb qui Gustavo Dudamel comparteix un projecte de vida, i a partir d'ara també professional.
La fantasia i la màgia ompliren l'Auditori del Parc del Castell de Peralada amb la primera de les dues obres mestres del programa, Somni d'una nit d'estiu, que Felix Mendelssohn va adaptar musicalment a la comèdia de Shakespeare escrita fa més de quatre segles i que va demostrar que segueix ven viva. La famosíssima Marxa Nupcial va constituir el clímax de la peça, provocant el despertar brutal del públic de l'embruix al qual s'havia vist sotmès.
Era la primera vegada que Dudamel i Valverde compartien plegats un mateix projecte musical i dramàtic. Resultava sorprenent, ja que es diu que l'experiència fa el savi, i en aquest escenari la frescor i la il·lusió salvatge dels seus integrants demostraven que el geni no només floreix gràcies al pas del temps. Amb una veu dolça i desimbolta, l'actriu anava narrant els passatges de l'obra shakespeariana, avançant-se en alguns passatges, però sense perdre el ritme. L'acompanyava el Cor de noies de l'Orfeó Català, la soprano Mercedes Gancedo i la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, que amb les seves veus van beneïr un indret tan màgic com el del llibre.
La segona part de l'espectacle, que va doblar la presència de músics a l'escenari, va adquirir una profunditat excitant amb la Simfonia núm. 1 en Re Major de Gustav Mahler, coneguda com El Tità.
L'objectiu que s'amaga darrere d'aquesta nova iniciativa, a la qual s'hi van sumar una quarantena d'aspirants a músics provinents de la fundació de Gustavo Dudamel i que demostren moltes ganes de brillar, és el mateix que ha perseguit sempre el veneçolà: educar, obrir i alliberar ments.
Dudamel és al capdavant de l'Orquestra Filharmònica de Los Àngeles i la Simfònica Simón Bolívar. Se li reconeix -i no gratuïtament- l'etiqueta de geni. I és que Dudamel imposa, repta, s'atreveix, aspira i venç. Un director no és l'únic protagonista d'una orquestra, de la mateixa manera que una orquestra sense director es perdria en el caos.
La força sobrenatural d'un exèrcit ben coordinat -i domesticat- d'instruments s'ha de llimar com ho fan els joiers amb els diamants. Però Dudamel no domestica, sinó que manté l'esperit lliure d'un conjunt de músics que es deixa conduir cegament per la seva batuta, i els allibera.
