Són de Girona, de Salt, de Barcelona, de Banyoles, de Verges, fins i tot n'hi ha una de la Corunya, que va ser professora per la zona i, ja jubilada, agafa el cotxe cada estiu als seus quasi 80 anys i es planta dos mesos a l'Empordà. Uns 1.500 quilòmetres de carretera estiuenca, i després quinze més cada dia fins a ala Montgó. Sola, per descomptat. Perquè la principal característica d'aquest grup de dones, no sé si condició sine qua non per ser-hi admeses, és la de deixar el marit a la urbanització. Les que en tinguin, que no falten les separades i les vídues, indistingibles unes d'altres perquè totes vessen la mateixa alegria, i que em perdonin els marits, els exmarits i els difunts. Riuen, sempre riuen. Cada dia són a primera línia de mar, equipades amb cadires de platja, que l'esperit es manté jove però el cos s'entesta a contradir-lo i és millor tractar-lo bé si volem que ell ens tracti bé a nosaltres. Rient, no sé si ho he dit. A saber de què, potser parlen d'homes.

- Ui no, d'homes no, a la nostra edat ja en passem, dels homes- assegura una d'elles al cronista, que s'ha atrevit a acostar-se i preguntar.

No és que el cronista s'ho cregui, però assenteix. De fet, el cronista juraria que no fa gaire aquestes dones encara despertaven passions. Que ningú pensi en àvies a primera línia de mar remullant-se els peus tot fent ganxet. Àvies ho són quasi totes, sí, però les seves passions van més de parar el sol i divertir-se, que de fer jerseiets als nets. Benidorm? Benidorm és per als vells, elles són joves.

Cada dia al mateix lloc. Un sospita que apliquen la mateixa tàctica que els aliats a Normandia: afermar un cap de pont, i a partir d'allà, conquerir la platja. Com en tota operació militar d'envergadura, la logística en el transport de tropes és bàsica, i és aquí on entren en servei les forces de rereguarda. Els marits, que fa temps han desistit d'acompanyar a la platja les senyores, són els encarregats de portar-les-hi a primera hora del matí i al toc de corneta -és a dir de mòbil, quin gran invent per a la bona marxa de les operacions amfíbies- recollir-les a l'hora de dinar. En platges d'acusada pijeria, les senyores envien les criades a agafar lloc a la platja a primera hora, a cala Montgó tal operació es du a terme sense intermediàries.

- Algunes arribem a les 10 -explica una d'elles, i a la vista de l'intens bronzejat que llueixen, el cronista no dubta que, efectivament, duen a la pell quatre hores diàries de sol.

Es banyen fins al coll, entren a l'aigua en grups reduïts, porten bosses en les quals no falta de res -ni alguna revista del cor que passa de mà en mà-, duen barret, són amables amb tothom i les roques de mà esquerra de cala Montgó són les seves companyes silencioses, les comprenen perquè porten allà mateix encara més temps. I riuen.

N'hi ha que fa més de 50 anys que tenen casa a Montgó. Segona residència, se'n deia en els temps, semblen llunyans, que es podia tenir la primera sense problemes. Avui, a les urbanitzacions de la Costa Brava, un no veu més que avis i àvies, són les restes humanes que queden de quan un matrimoni de treballadors, estalviant una mica, es feia una torre a la costa. Els joves matrimonis actuals no és que no puguin adquirir una segona residència, és que no poden pagar-se la primera. Els avis regant el jardí mentre les àvies fan el sopar, acollint fills i nets uns dies a l'agost, són la imatge més real i trista de la modernitat. El progrés era això.

- Ha canviat molt, la vida- ho resumeix una d'elles des de l'autoritat que donen els anys viscuts.

- Vinga, ens hi posem bé per a una foto o què?- intervé una altra, no sigui que la nostàlgia privi de disfrutar el moment, carpe diem.

I s'hi posen. I els faig la foto. I riuen.