Càrregues policials abans de la caiguda del mur de Berlín, joves rabiosos i imatges de la cultura underground d'un temps de canvis, extretes d'un documental del productor britànic Mark Reeder, van reforçar la sortida a escena de New Order al festival Porta Ferrada, la seva única parada d'aquest estiu a Catalunya.
La primera banda que va fusionar guitarres elèctriques amb sintetitzadors va arrencar apel·lant a la seva història recent amb Singularity i Restless, de l'últim disc d'estudi (Music Complete, 2015), però immediatament van recordar qui són i d'on venen: de Joy Division, un mite postpunk acabat amb tragèdia, el suïcidi del seu líder, Ian Curtis. I ho van fer amb She's lost control, homenatjant el quarantè aniversari de l'àlbum amb què van debutar, Unknown pleasures -una portada icònica repetida en nombroses samarretes del públic-; després, amb Transmission, van acabar d'aixecar de la cadira aquells (pocs) que encara no havien fet.
Després de la marxa de Peter Hook, entre els de Manchester només queden dos integrants de Joy Division, Bernard Sumner, a la veu i guitarres, i Stephen Morris a la bateria; el domini dels teclats de la seva parella i membre original de New Order, Gillian Morris, va deixar clar que és una peça clau del directe. La formació la completen els últims en afegir-se a la banda, Philip Cunningham i Thomas Chapman.
Va ser un dilluns d'efectes de llum, potència sonora i ball, ple d'himnes esperats i agraïts com Your silent face, Bizarre love triangle, Blue monday o Tempation. L'energia màxima d'aquest darrer tema, inclòs a la banda sonora d'una pel·lícula també frenètica, Transpotting, va tancar el concert de New Order, amb bola de miralls il·luminada al sostre confirmant que allò havia estat una festa de club dels vuitanta.
Però el final de veritat, als bisos, el van posar Atmosphere -del qual van projectar fotogrames del vídeo que, al seu moment, va dirigir Anton Corbijn- i la cerimonial Love will tear us apart, tornant al passat obscur de Joy Division «Forever», una afirmació projectada al fons de l'escenari que, a la platea, no qüestionava ningú.
