16 de agost de 2019
16.08.2019
FESTIVAL DE PERALADA

Llençar-se a la piscina

Sol Picó i Marco Mezquida viuen una «Cita a cegues» a Peralada i narren una història d'amor amb la comunió de la música i la dansa

16.08.2019 | 00:20
La «Cita a cegues» de Picó i Mezquida, a Peralada.

Descobrir-se els trucs, resseguir-se amb els dits per llegir el missatge encriptat a les pigues de l'esquena, tensar la corda i que la connexió aguanti tot i les estrebades. Estimar és abocar-se al precipici, també a l'escenari. Cita a cegues, una particular història d'amor que Sol Picó i Marco Mezquida ja han passejat per diversos escenaris, va ser dimecres al festival de Peralada per mostrar aquesta aproximació a l'abisme.

El certamen va canviar l'auditori dels jardins del castell per la bucòlica terrassa de l'hotel Peralada Wine Spa & Golf com a marc de la trobada romàntica de la ballarina i el pianista, de la dansa i la música. Una conversa de xat - «Mosquetamorta busca un amor a cegues»- és el MacGuffin que posa en marxa 60 minuts d'un moviment compassat al ritme juganer d'un piano que mostra els alts i baixos de la relació.

Els dos artistes van aparèixer cadascun per un cantó de la piscina de l'hotel, amb els ulls embenats, avançant a les palpentes, guiant-se pel tacte entre les petites taules al voltant de les quals s'asseia el públic.

Encara sense veure-hi, muts, van iniciar l'aproximació amorosa en un ambient presidit per un piano de cua. Picó es movia delicada, seguint una melodia suau, i s'anava accelerant a mesura que ho feia la música, a estones frenètica: la sinuositat de la seducció va donar pas al contorsionisme, envoltant Mezquida, i a les convulsions de l'èxtasi mentre els dits s'embalaven sobre el piano.

Arribat el clímax, les benes van caure i la tranquil·litat va donar pas a les turbulències. El piano es va expandir, amb el teclat no en feia prou, i la caixa es va convertir en un instrument de percussió. Mentrestant, la ballarina continuava movent-se entre salts i gestos bruscos fins que va quedar aferrada a la cua de l'instrument, amb les cames fibrades balancejant-se com un pèndol, decidint o no, si deixar caure la història d'amor.

I ho va fer. La música va quedar vídua i l'instrumentista es va refugiar en les notes, fent-les néixer de les tecles, però també directament pinçant les cordes del piano.

Tot d'una va reaparèixer Picó, que havia canviat les sabates de taló per les seves icòniques puntes vermelles per volar lliure sobre l'estora, també vermella. La coreògrafa i ballarina dansava sola i lluny de l'amant, que se la mirava en la distància i seguia tocant. Fins i tot buscava altres parelles, com l'espectador amb qui va acabar ballant La vie en rose.

Però els camins de l'amor són inescrutables i al final la dansa i la música es retroben, al cap i a la fi parlen el mateix llenguatge.

El diàleg tornava a fluir i, amb l'audiència encara aplaudint, els dos intèrprets jugaven, fins que, rient rient, Marco Mezquida va acabar la nit llençant-se (literalment) a la piscina. Estimar ja és això: atrevir-se.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook