17 de agost de 2019
17.08.2019
Diari de Girona
Peralada

Acosta Danza torna a sorprendre convidant a la reflexió

La companyia va tornar a brillar amb una proposta original i trencadora respecte al 2017 Tot i les quatre gotes de l'inici, al final la nit va acompanyar amb un cel estrellat El coreògraf i ballarí cubà de la companyia, Carlos Acosta, va ser el més aclamat

17.08.2019 | 01:04
Danza Acosta centra les mirades en els malabars amb ampolles de plàstic.

L'art de la dansa calculada al mil·límetre. Precisió i sincronia per despertar l'interès del públic. La intriga de voler saber més sobre les coreografies i les mil i una històries que hi ha al darrere de cadascuna. La companyia cubana Acosta Danza va tornar a brillar al festival de Peralada amb una proposta original i trencadora respecte a la de l'estiu del 2017.

L'ensurt de les quatre gotes que van caure abans de l'inici de l'espectacle no va frenar els assistents. Tampoc l'expresident del Barça, Sandro Rosell, que feia cua a l'auditori tot bromejant amb els amics. Amb impermeable o sense, ràpidament van anar ocupant els seus seients amb la impaciència de saber què els presentaria aquesta vegada Carlos Acosta, director artístic, coreògraf i ballarí de la companyia. El cubà va ser el més aclamat d'una gran nit, que al final va decidir acompanyar amb un cel estrellat.

Aprofitant la maduresa d'aquests anys, Acosta Danza va portar damunt l'escenari tota una declaració d'intencions. Des de la primera fins a l'última coreografia. L'estrena va anar a càrrec del coreògraf espanyol Goyo Montero amb Imperdonable, on un total de nou ballarins van fusionar-se a l'uníson. Els llums i el vestuari senzill, basat en el color negre, amb un joc d'ombres van ser l'antídot per expressar les diferents maneres de reaccionar davant les garrotades que ens dona la vida. «Tant de bo no pugui tocar-te ni en cançons», sentenciava l'obra.

Tot seguit, una parella de ballarins va eclipsar el públic amb Mermaid de Sidi Larbi Cherkaoui. I és que es tractava de Carlos Acosta, el gran protagonista, i Marta Ortega. Ambdós van recrear un paisatge eteri i en moviment, trencat pel silenci sepulcral, que tornava a jugar amb les ombres i siluetes. L'aigua va tornar a aparèixer, però aquesta vegada com a element de la coreografia. Un raig caient des del sostre va convidar a la mitja part.

La Llamada, amb un toc flamenc, va obrir la segona part apel·lant a la sexualitat. Sense etiquetes. Per alliberar-se i sentir-se a gust amb si mateix. Amb Two, Acosta va transmetre les seves emocions desprenent energia. I, finalment, Twelve, o « dotze» com el seu nom indica, va concentrar totes les mirades en unes ampolles de plàstic amb llum fluorescent que van convertir-se en malabars que volaven amunt i avall. Els ballarins van fer fàcil allò que semblava impossible d'aconseguir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook