La soprano Ainhoa Arteta va sorprendre dimecres els espectadors del darrer concert del Festival de Cap Roig amb un repertori en què conegudes bandes sonores de cinema van compartir protagonisme amb la lírica. Un concert especial, pensat per al públic d'una nit solidària i que tancava un festival que havia començat amb el reggaeton de Maluma i ha abarcat estils tan diversos com el rock de Sting o el pop flamenc de Pastora.
Un concert on Arteta va demostrar que el món de la clàssica no ha de ser necessàriament seriós i distant, sinó que l'artista també es pot relacionar amb el públic i fer-lo riure. Això sí, sempre amb una elegància incomparable amb altres estils, que també tenen les seves virtuts. La nit va començar amb La Gazza Ladra, una peça instrumental perfectament executada per la GIOrquestra, que el públic va reconèixer perquè va formar part de la banda sonora de diverses pel·lícules, entre elles La Naranja mecánica, de Stanley Kubrick.
Tot seguit, Arteta va aparèixer a l'escenari enmig d'un sonor aplaudiment. Va saludar el públic amb el gest i la mirada, però en comptes de parlar va entonar les primeres notes d' Edelweiss, banda sonora de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas i també coneguda per produccions televisives més recents com The man in the high Castle.
El convidat més especial de la nit, i probablement el més jove tant a dalt com a baix de l'escenari, va aparèixer per interpretar al piano alguns temes. Va ser llavors quan Arteta va pronunciar les primeres paraules no musicades per saludar el públic. «Bona nit», va dir en català, i va seguir en aquesta mateixa llengua les següents frases. Per presentar el jove pianista, però, va canviar al castellà, amb el qual se sentia visiblement més còmoda. Es tractava de Guillermo Hernández Barrocal, un nen d'11 anys que havia quedat semifinalista en el programa de nous talents Prodigios de TVE, on Arteta i Andrés Salado, que dirigia la GIOrquestra, van ser part del jurat. Tot i que Guille no havia guanyat el concurs, la soprano va afirmar que «era un gran geni». El jove es va poder lluir acompanyant l'orquestra a Cinema Paradiso, i després interpretant tres peces de veu i piano amb Arteta: Somewhere over the Rainbow, Piensa en mí i Nella Fantasia. Hernández va aportar frescor dalt de l'escenari amb l'alegria i il·lusió dels més joves, repartint abraçades, petons i somriures a tothom.
Hi va haver moments també per a l'emoció. Després d'interpretar la cançó del film Mago de Oz, guanyadora d'un Oscar a la millor cançó original, Arteta es va endur de la mà el jove talent al capdavant de l'escenari per saludar i li va assenyalar entre les primeres files una noia que plorava. Era la seva filla Sarah, a qui la soprano cantava el tema quan era petita perquè s'adormís i que s'havia emocionat d'escoltar-la en directe. Els duos de veu i piano van posar fi a la primera part, i els dos artistes van anar a buscar Salado per saludar.
La segona part va canviar el registre cap a la lírica més habitual d'Ainhoa Arteta. La GIOrquestra va tocar tres temes instrumentals, Ruslan y Luidmilla, Intermezzo Cavalleria i La forza del destino, peça on es van lluir totes les seccions i especialment el vent fusta i l'arpa, a qui Salado va voler fer un reconeixement especial al final del tema.
Arteta va posar veu a obres clàssiques de Verdi, La Forza del Destino, Bellini, Casta Diva, o Puccini, O mio babbino caro, que, segons va explicar, narra la història sobre com una adolescent, després de molestar molt la mare i, en especial, el pare, aconsegueix que li comprin un anell molt car. Va tancar la nit una impactant La mamma morta, ària de l'òpera Andrea Chernier.
Alguns assistents, que ja desfilaven, van aturar el seu camí en començar els bisos, en els quals l'artista va decidir acabar d'impressionar l'auditori. Arteta va interpretar una Carmena Habanera i va baixar a l'escenari per cantar-la entre el públic, a qui mirava directament als ulls i seguia impressionat amb els seus moviments per la platea i de tornada a l'escenari. Finalment i per coronar la nit, va tornar a la música cinematogràfica amb la cançó New York, New York, original de la pel·lícula homònima. Tot i avisar que no era l'estil a què està acostumada, la soprano va interpretar-la amb una expressió gairebé teatral que va aixecar els aplaudiments d'un auditori pràcticament ple.
