Els penals van donar l’accés a Espanya a les semifinals de l’Eurocopa eliminant Suïssa i la mateixa recepta la va despertar del somni anit, després d’un combat de poder a poder contra Itàlia, que va necessitar també un temps extra i la loteria dels llançaments des dels onze metres. Chiesa va desequilibrar la balança al segon temps i Morata, una vintena de minuts més tard, empataria. El marcador ja no es va moure durant 120 minuts i el primer finalista del torneig es va decidir a cara o creu.

Les travesses assenyalaven Itàlia com la gran favorita. Una ratxa de 32 partits sense perdre avalava l’equip de Mancini. Però en unes semifinals d’un gran torneig les forces s’igualen. Tot és possible. Per intentar descontrolar els esquemes del seu rival, Luis Enrique va retocar el seu onze. Va decidir que no volia jugar amb un punta de referència, tot dibuixant un atac amb Olmo, Ferran Torres i Oyarzabal. Res d’un nou pur. A moure’s, tocar i buscar els espais. La consigna era aquesta i la pilota es va quedar a peus dels espanyols, que van monopolitzar la possessió tot i l’ensurt inicial, amb un xut al pal de Chiesa en una acció que estava invalidada per fora de joc. A la pressió alta de l’azurra hi responia amb encert Espanya tot sortint des del darrere. Busquets iniciava el joc i se’n sortia l’equip, que tot i això quan encarava l’àrea no trobava forat.

Així es van succeir els primers 45 minuts. Bona declaració d’intencions però poca espurna. Al 12, l’excel·lent passada de Pedri no la va controlar Oyarzabal i al 25, Olmo veia com Donnarumma li endevinava les intencions dins de l’àrea. D’Itàlia, poques notícies. Una arribada perillosa, aprofitant la sortida en fals d’Unai Simón, però poc més. Fins al llindar del descompte, quan Emerson va enviar la pilota al travesser en la millor ocasió dels de Mancini, una mica espessos i tancats al seu camp, però letals amb espais per davant.

El segon acte va començar amb la mateixa tònica i es va animar a mesura que passaven els minuts. Busquets va provar fortuna i va rubricar una ràpida transició amb un xut que no va trobar porteria per molt poc. Just després era Oyarzabal el que trobava Donnarumma. Just quan més s’estirava Espanya va arribar el gol d’Itàlia. Una jugada ràpida que iniciava el porter i que finiquitava Chiesa amb un xut precís i ben col·locat. Va reaccionar prou bé l’equip de Luis Enrique, amb dues bones arribades. Olmo va xutar prop del pal i Oyarzabal, tot i estar sol, no va rematar de cap quan ho tenia tot de cares per fer-ho. Mica en mica, però, es va anar apagant. Itàlia se sentia còmoda fins que va aparèixer Morata, que havia entrat just després de l’1-0. El davanter va combinar amb Olmo, va rebre dins l’àrea i va superar el porter amb una precisa rematada. Amb l’1-1 es va acabar el temps reglamentari. La pròrroga era inevitable.

Al temps extra, una mica de tot. Arribades a una i altra porteria, amb gol anul·lat inclòs a Berardi. L’entrada de Thiago per intentar controlar més el mig del camp. També la de Pau Torres per Èric Garcia, fos després de tants minuts a les cames. Una sortida salvadora de Donnarumma evitant el cop de cap de Morata. I l’agressivitat dels italians als últims minuts, de nou estirant les línies en la pressió. Res, però, va servir per canviar el marcador. L’empat no es va moure. Després de 30 minuts més, el primer finalista s’havia de decidir des del punt de penal. Allà, cinquanta per cent de possibilitats per a cada equip. Va estar més encertada Itàlia, que només va posar-hi emoció amb el primer xut, aturat per Unai Simón. Pitjor sort van tenir Olmo, que va enviar el seu xut als núvols i Morata, massa fluix perquè l’aturés Donnarumma. El somni va escriure el seu punt i final.