Ivan Balliu, el defensa gironí d'Albània: "Serem un equip molt pesat, donarem guerra"

Ivan Balliu Campeny (1 de gener de 1992, Caldes de Malavella) jugarà la seva primera Eurocopa. La jugarà, com la majoria, gràcies a moltes circumstàncies, començant per la seva qualitat futbolística, continuant pel seu rendiment al Rayo, seguint per la voluntat de Sylvinho, el seleccionador, i acabant (o començant?) pel seu rebesavi. El cognom Balliu té arrels albaneses. I ell, com tots els seus companys, està entre inquiet i entusiasmat davant l'imminent debut davant Itàlia a Dortmund (15 h) aquest dissabte.

Va al seu primer torneig internacional. Estarà il·lusionat.

Estic molt content i amb ganes de veure l'ambient, tan diferent al que estem acostumats a la Lliga. Ho gaudiré molt. Quan vaig escollir jugar amb Albània és perquè ells venien de jugar una Eurocopa, la primera, el 2016, i era un repte que desitjava que es repetís. I s'ha repetit, encara que arriba més al final de la meva carrera que als inicis.

I ho gaudirà més després del patiment viscut amb el Rayo?

A Primera es pateix sempre, sobretot amb un equip com el Rayo, l'objectiu del qual és salvar-se. És cert que vam passar un parell d'anys més tranquils, èrò aquest ens ha tocat patir. Estic ja focalitzat en l'Eurocopa.

Perdoni que insisteixi, però Albània es presta a la comparació.

A Primera costa molt guanyar un partit, i en una Eurocopa m'imagino que també. És la nostra realitat.

A Primera es pateix sempre, sobretot amb un equip com el Rayo. Costa molt guanyar un partit, i en una Eurocopa m'imagino que també

La d'Albània també.

Correcte, és el grup més difícil. Anem de tapats, anem d'humils, i ja veurem què passa.

Tenen opcions. Passen tres països

És molt difícil. Espanya, en principi, ha de passar com a primera. Itàlia ni ha estat els últims anys a la batalla, però està jugant millor. I Croàcia, si mires el que fa, acaba estant a semifinals sempre. Hem de ser realistes davant la dificultat que amaga.

Quin és el grau de confiança dels albanesos?

Allà on hem jugat, la nostra afició omple les grades, i això ens ajudarà molt a gratar alguna cosa i tant de bo puguem passar com a segons o tercers.

La fase de classificació va ser gairebé impecable.

Era un grup molt igualat. El més potent era Polònia, i no va estar gens bé, fins al punt de quedar tercer i haver d'anar al playoff. Nosaltres competim molt bé, vam treure bons punts fora i a casa ens vam fer forts.

Com definiria l'estil d'Albània, si és que el té?

És un estil de ser forts defensivament i sortir a la contra. No som un equip que desitja treure-les totes des de darrere, sinó més d'estar amb les línies molt juntes, molt compactes tancant espaus i buscar el contraatac.

Un patró definit de joc simple, que minimitzi errors.

També s'ha d'entendre els tècnics. Hi ha molt poc temps per a treballar amb tot el grup, tan sols un parell de dies en les setmanes reservades per a les seleccions entre partit i partit. Es tracta de fer les coses fàcils.

La principal virtut d'Albània és que sap competir?

Sí, sí. Serem un equip molt pesat. Donarem guerra. Si alguna cosa no ens falta cames i lluita. Serem un equip difícil de guanyar.

Deu ser difícil crear una cohesió amb tots els jugadors repartits pel món.

Això els passa a gairebé totes les seleccions, encara que és cert que algunes, com Espanya, tenen un grup més definit. El nostre és més canviant, especialment ara que està brotant talent jove. Però sí, costa.

A Espanya només hi ha tres internacionals albanesos. I només n'ha estat convocant un.

Keidi Bare, de l'Espanyol, Myrto Uzuni, del Granada i jo. La majoria militen en equips italians, a la Serie A.

Els 26 pertanyen a 23 equips diferents.

Això va així. Hi ha una persona a la federació, Alarico Rossi, que dedica el seu temps a cercar futbolistes amb arrels albaneses...

I així el van trobar a vostè.

Van començar amb el meu cognom, Balliu. Som uns 60 a Espanya, gairebé tots família pròxima, i a Albània n'hi ha quatre o cinc mil.

Units pel mateix origen. Com se'n van adonar?

Sí, sí, però ho desconeixíem. Quan estava a França, jugant al Metz, rebia missatges a Twitter i pensava: 'Ostres, es deuen confondre'. Albanesos que m'escribien en albanès. I poc després em van trucar de la Federació, em vaig reunir amb el president i vam començar el procés.

Quan estava a França, jugant en el Metz, rebia missatges en Twitter d'albanesos que m'escrivien en albanès. I poc després em van trucar de la federació, em vaig reunir amb el president i vam començar el procés

I no és l'únic cas.

Què va, n'hi ha molts com jo. Vivint i jugant a Albània n'hi ha molt pocs.

Amb la qual cosa, arriben, s'ajunten i surten a jugar. Es pot crear una mica de comunitat així?

Sí, clar. Tots lluitem per guanyar. Al final, cadascú sent el que sent, però guanyar partits és el que volem i ens interessa.

Juguen per il·lusió.

Exacte, juguem amb il·lusió i per la il·lusió que hi ha al país, amb la gent omplint els estadis, i per gratitud a la consideració que ens tenen els aficionats, que semblem gairebé herois als seus ulls.

Cadascú sent el que sent, però guanyar partits és el que volem i ens interessa. Juguem amb il·lusió i per la il·lusió que hi ha al país, i per gratitud a la consideració que ens tenen els aficionats

Hi haurà afició a Alemanya?

És que tenim aficionats pertot arreu, i es veu que a Alemanya hi ha molts albanesos. Sé que omplirem perquè fa temps que es van esgotar les entrades a Dortmund, Hamburg i Düsseldorf. Fluixejaran amb la nostra afició.

La il·lusió també de la selecció que no sempre participa.

En efecte. Ho viurem com si fos l'últim torneig de la nostra vida i es notarà.

No sé si el concepte del patriotisme ha d'existir entre els jugadors. Tal vegada és igual d'important la il·lusió o l'orgull personal.

Correcte. És això el que ens mou, la il·lusió, l'orgull. Agraïment també. Juguem per a guanyar partits i correspondre al sentiment dels aficionats. En certa manera, ve a ser el mateix quan juguem amb els nostres clubs.

Quan parlen entre vostès, senten algun nexe comú?

Ara portem dos o tres anys que el grup comença a ser consistent i té una base encara que van entrant i sortint jugadors. Amb Keidi anem parlant sovint.

Espanya una de les favorites per al títol amb l'equip que té. Els defenses patirem amb gent com Nico Williams o Lamine Yamal

Ha tingut de seleccionadors a Panucci i Sylvinho, a qui l'acompanya Zabaleta. Els veuen encara com a exjugadors?

Sí, sí, sents aquest respecte. A mi m'ajuda perquè els dos, també Zabaleta, han estat laterals i això m'ha beneficiat molt.

Parlem dels rivals. Què valora més d'Espanya?

És una de les favorites per al títol amb l'equip que té. Els defenses patirem amb gent com Nico Williams o Lamine Yamal.

I d'Itàlia?

Un perfil diferent. Itàlia sempre competeix, i encara que no han estat bé en els últims anys, acudiran amb l'orgull ferit.

Quina serà la clau de la classificació per a Albània?

No perdre el primer partit, gratar alguna cosa més en el segon davant Croàcia i arribar al partit d'Espanya desitjant que ja tinguin la feina feta i els enxampem adormits.

"La clau? No perdre el primer partit, gratar alguna cosa més en el segon enfront de Croàcia i arribar al partit d'Espanya desitjant que ja tinguin el treball fet i els enxampem adormits"

Amb tres o quatre punts igual passen com a tercers.

Però caldrà sumar-los aquests tres o quatre punts! No serà fàcil.

Què ha canviat Sylvinho a la selecció?

Abans jugàvem amb una defensa de cinc, i ara passem a una de quatre. Ha donat confiança, ha convocat a joves que juguen en bons equips i els resultats ens han reforçat, ara ens ho creiem.

Vostè ho tindrà fàcil per a entendre's amb Sylvinho i Zabaleta.

L'idioma ajuda clar, però els dos seleccionadors que vaig tenir abans eren italians i els entenia perfectament.

Via: El Periódico