La seva estètica els delata. Camises de quadres, ulleres de pasta, barbes espesses, roba "vintage" i tatuatges complexos, els "hipsters" van néixer per diferenciar-se dels gustos culturals massius, encara que la seva història, la crònica d'una mort anunciada, podria reinventar-se a través d'un nou estil.

El típic "modernet" de Malasaña, Chueca (Madrid) o Gràcia (Barcelona) sembla estar en perill d'extinció, segons l'autor d'«Indies, hipsters i gafapastas» (Lumen), Victor Lenore, el llibre ve a dir que els "hipsters ", més que una subcultura, són una conseqüència, o un producte, del consumisme modern.

"Els 'hipsters' creuen estar en contra dels valors dominants, però en realitat els reprodueixen, són elitistes i consumistes", explica el periodista, que creu que el "hipsterisme" ha arribat al seu ocàs causa d'una "crisi d'identitat" , diu a Efe Estil, encara que matisa que aquest grup social és capaç de reinventar-se.

Pijos en els 80, "indies" en els 90 i "hipsters" amb el nou mil·lenni, potser l'únic que canviïn siguin les etiquetes, encara que no la seva principal motivació, "marcar una distància social", afegeix.

Nascuts en les entranyes modernes d'alguns barris novaiorquesos, la cultura "hipster" va germinar a les grans ciutats espanyoles com una resposta a la cultura massiva; així, revaloritzar música, literatura, art i fins hobbies menyspreats pel gust popular.

No obstant això, moltes de les seves consignes, sobretot les estètiques, "s'han tornat massives", segons Lenore, el que ha suposat un cop per als quals, en realitat, se senten "exquisits", afegeix.

Molts d'ells presenten un perfil professional apte per a webs com Hipsters From Spain, una pàgina que explica la història de personatges peculiars, coneguts o no, amb projectes interessants en matèria de comunicació, art, música, moda, literatura o disseny.

El periodista Vicent Ferre i el fotògraf César Segarra estan darrere d'aquesta iniciativa, impulsada en 2013, "que celebra el treball de gent a la que admirem", expliquen, encara que prefereixen no etiquetar-se com "hipsters", perquè no creuen en aquesta simplificació.

Respecte a la fi del "hipsterisme" asseguren que les modes "són cícliques, neixen i moren", encara que també pensen que cada tribu urbana està subjecta "a una contínua evolució, segons el context".

La reinvenció com supervivència per als "hipsters" encara no està definida amb una estètica, ni amb un nou codi cultural que inclogui nous mites als quals adorar, però de moment ja ha generat respostes com el "normcore" i la seva tirada per tornar a erigir com a norma una estètica convencional, el conegut com a "normal", encara que Victor Lenore també critica la seva exclusivitat.

"En una ciutat com Nova York (on neix la tendència), el 'normcore' exclou les peculiaritats estètiques de les cultures que conviuen allà, com la llatina o la afroamericana", argumenta.

Els "hipsters", amb les seves barbes interessants, els seus vinils, les seves bicis "vintage", la seva predilecció pels productes ecològics i les seves revistes de culte, com a Vice, generen empatia i rebuig a parts iguals, per presumir, de vegades, de la seva superioritat intel·lectual o cultural, cosa que resulta "irritant", segons la il·lustradora Raquel Córcoles, que dedica un llibre de vinyetes a aquest modern grup.

El "hipster" intel·lectual que descriu en les seves il·lustracions "no és més que el típic espavilat", un home amb aspiració a convertir-se en enciclopèdia errant que intenta convèncer els seus amics normals, amants del futbol, de la cervesa "i dels canutos" , a anar a una mostra d'art iranià. Com sempre, els estereotips serveixen per simplificar, però no per descriure cada cas en particular.

"Hipsters", "nerds", "punkies", "hippies" o "de la pila", en aquest univers de "hashtags" socials, l'estètica és un element definitori i imperant, però per apropar-se a cada persona, a cada món únic quallat de matisos, cal treure el cap una mica més enllà.