La gran acollida assolida pel llibre Hortalisses i flors remeieres (Editorial Mediterrània 2014, dues edicions) i també Cuinar en temps de crisi (Col·lecció l´Ermità 2015) suscitada, segurament, per l´actual interès per als productes ecològics de proximitat i pel fenomen actual de l´expansió dels horts urbans ha contribuït, també, a la creació d´aquesta nova secció del Diari de Girona, titulada «L´hortet del frare», on de tant en tant, us presentaré algunes de les propietats remeieres i gastronòmiques de les principals hortalisses de temporada. Enceto, doncs, la sèrie, parlant-vos de l´api. L´api (llat., Apium graveolens; cast., apio) és una hortalissa d´escasses calories que gaudeix de moltes propietats mineralitzants, vitamíniques, diürètiques i depuratives de l´organisme. La seva ingesta és molt útil per a combatre el reumatisme i contribueix a la neteja de les impureses del trànsit intestinal, essent especialment apte per als que pateixen retencions de líquids i per als que desitgen regular els nivells de colesterol. El peculiar gust de l´api, una mica amargant, el fa molt estimat en l´àmbit culinari, ja que es pot menjar cru en amanides, cuinat en brous o bé dessecat per tal d´emprar-lo a guisa de condiment d´algunes menges.

De l´api (talment com si fos el «porc» de les hortalisses) s´aprofita tot: la fulla, el tronxo, l´arrel i la llavor. L´arrel de l´api és molt aperitiva i forma part de la tisana dita «de les cinc arrels», integrada per l´espàrrec, fonoll, julivert, galzeran i api. Cal posar en relleu que és particularment activa l´arrel de la variant hortícola anomenada «api-rave», que és molt agraciada en potassi, ferro i calci. A més, aquesta arrel és molt apte per a guarir les malalties del fetge i dels ronyons, tal com ja ho posà de manifest el pare de la medicina, el famós metge grec Hipòcrates (460-375 a. C.) que elevà l´api al nivell de les plantes medicinals més valuoses.

En la tradició remeiera dels frares l´api fou emprat per combatre l´asma i la tos i, àdhuc, per fondre els tumors, tal com es llegeix en un antic receptari: «Prendrás una unça de fulles seques d´ápit bullides vint minuts ab un porró d'aigua; després quan está tebi se li barreja un got de llet, y pres en dejú és molt bo per retornar la veu pels ofecs y per l'asma y la tos. Les fulles matxecades y barrejades ab vinagre y sal serveixen per fondre tumors y pels cops. El suc és bo per curar l'escorbut, les llagues de gargamella y de les cames»; (APCC, Receptari, s. f.). Pel que fa al conreu de l´api , els antics hortolans dels caputxins escriviren que: «Si se volen tenir uns ápits grossos, extraordinaris, se fará un vall de cerca de tres pams de fondo y dos de amplária. Al vall s´hi tira un pam i mig de fem, sobre dit fem s´hi posa la terra y s´hi plantan los ápits» (BHC, Lo jardiner hortolá, IV-60).

Els caputxins sempre han considerat l´api com a una de les hortalisses més saludables i nutritives, ja que l´api és una verdura ideal per a tots aquells que volen reduir el seu pes ja que activa eficaçment el metabolisme. Després d´haver-me referit a les principals propietats remeieres de l´api, us parlaré a l´article vinent, si Déu vol, a propòsit de la pastanaga.