Juan Amador i Isabel Muñoz Heredia van arribar a Girona l´any 1951 procedents de Benalua de Guadix, província de Granada. «Allà passàvem gana, mentre que aquí hi havia feina i per això van venir», recorda Luis Amador, un dels setze fills que va tenir la parella.

Els Amador i els seus primers set fills -un vuitè va morir al tren, durant el viatge- van aterrar de ple en la Girona del barraquisme, amb unes 600 persones vivint a Río i poc abans que s´omplís Montjuïc. Segons expliquen ells mateixos, quan van anar a preguntar a les autoritats on podien establir-se, un funcionari municipal els va indicar el camí de les Pedreres.

I allà es van instal·lar, a prop de la Torre d´Alfons XII, en una zona embardissada i sense cap mena de servei. El patriarca va aixecar la primera casa: una construcció molt precària feta amb xapa, pals de riu i cartrons, segons recorda Francisco Amador, un altre dels fills. Al cap de dos o tres anys, explica, una tempesta va enfonsar la barraca i van decidir fer una vivenda més digna.

Avui en dia segueixen vivint a les Pedreres cinc dels fills de Juan i Isabel: Luis, José Santiago, Serafín, Manolo i Francisco, i també Ángeles, vídua d´un altre germà, Juan. Són la primera generació, els nascuts abans de 1965, a qui l´Ajuntament permetrà quedar-se a les Pedreres -si ho desitgen- fins a la fi dels seus dies. Tots ells han tingut fills, néts i han construït amb les mans les seves pròpies vivendes. Unes cases que, malgrat estar en situació irregular -perquè mai han estat legalitzades-, deixen molt clar que no són barraques. Actualment hi ha una quarentena d´edificacions a la zona, que s´hauran d´enderrocar per poder renaturalitzar l´espai.

Durant els primers anys, els Amador pràcticament vivien en un ecosistema propi: com a bona família gitana, tenien la família com a valor sagrat i primordial. La primera generació va anar a l´escola, però la falta de recursos i la necessitat de posar-se a treballar des de ben joves van portar-los a abandonar els estudis.

Poc a poc, però, la bombolla es va anar trencant. Tot i que molts d´ells es van casar amb altres famílies d´ètnia gitana, o en alguns casos fins i tot amb parents llunyans, altres es van unir a parelles paies. La segona generació va continuar anant a l´escola, i en alguns casos es van poder treure el graduat, però l´abstentisme i el baix rendiment acadèmic, vinculat a les dificultats de les famílies per tirar endavant, van continuar essent una constant. Tot i això, els integrants de la família tenen molt bons records de la seva infància a les Pedreres: «Recordo que jugàvem a fora, amb els animals, anant d´una casa a l´altra... hem crescut molt tranquils i volem que els nostres fills i néts també ho puguin fer», assenyala Remedios Amador.

Els Amador, des de sempre, s´han buscat la vida com sigui per portar diners a casa. «No som lladres ni nòmades, només demanem una oportunitat per treballar», assegura Luis Amador. Malgrat que la taxa d´atur en aquest barri és molt alta, els seus veïns han lluitat per buscar feines en el món de la construcció, l´hostaleria o el comerç.

La cria de cavalls, però, s´ha convertit en una de les seves principals fonts d´ingressos, i per això els coberts dels animals s´han convertit en elements tan imprescindibles com les pròpies cases. Molts d´ells també han participat en programes municipals d´ocupació, tot i que rebutgen viure de les ajudes públiques: «Amb la meva feina vull tenir-ne prou, no vull ser un abusón», assenyala Víctor Amador.

Les noves generacions estan fent esforços per integrar-se definitivament a la ciutat. Actualment estudien a l´escola Annexa i a l´institut Vicens Vives i, malgrat que l´absentisme continua essent un problema, les famílies s´han acabat implicant en la vida escolar. En aquest sentit cal destacar la incansable tasca de l´exdirector de l´Annexa, Llorenç Carreras, que s´ha implicat al màxim amb la família i s´ha convertit en el seu mentor a tots nivells, des de fer-los classes de repàs fins a convetir-se en el seu interlocutor davant de l´Ajuntament.

Així doncs, cada cop hi ha més joves Amador que acaben els seus estudis bàsics i decideixen anar més enllà. Per exemple, aquest és el cas de Manuel Amador, Lolo, que malgrat les dificultats va estudiar infemeria i actualment es troba a Eivissa preparant-se per ser llevador. Un altre exemple és el d´Estrella Amador, de 21 anys,que actualment està fent un cicle formatiu per convertir-se en tècnica de laboratori i més endavant voldria fer oposicions per a ser policia municipal.

Sigui com sigui, les futures generacions Amador hauran de créixer fora de les Pedreres. La previsió és que ho puguin fer al barri veí de Torre Gironella, tot i que encara falta temps perquè les vivendes que hi vol construir l´Ajuntament siguin una realitat. Ells, però, no estan disposats a renunciar al seu estil de vida.

«AQUÍ TOTS SOM AMADOR»

Vaig pujar per primer cop a les Pedreres a finals de 2013, en ple debat sobre el Pla Especial que permetria renaturalitzar la zona i amb els veïns preocupats perquè l´Ajuntament els pogués fer fora de l´espai on havien viscut durant gairebé 60 anys. Com tants altres gironins, desconeixia completament aquell barri que s´aixeca entre el Pirulí i Torre Gironella, ple de cases blanques construïdes per una família procedent de Granada i sense cap mena de regularització. Un dels patriarques, en José Santiago, va trucar al diari per convidar-me a pujar i conèixer-los, i així ho vaig fer. «Tu pregunta per Amador», em va dir. Que graciós. Quan vaig ser allà i vaig preguntar per «Amador» al primer grup que vaig veure, tots es van posar a riure. «Aquí tots som Amador», em van aclarir.

Els Amador només volen ser considerats com uns veïns més de Girona. Ni més, ni menys. Asseguren que paguen els seus impostos, però a canvi demanen poder viure en condicions dignes. I és queixen airadament que el consistori no ha fet prou esforços per dignificar el barri.

Apunten, sobretot, als greuges comparatius amb el barri veí de Torre Gironella. Una de les crítiques més habituals és que l´autobús regular no arriba fins les Pedreres, però en canvi sí a Torre Gironella, que es troba just al costat. Tot i això, l´any 2013 sí que van aconseguir que l´Ajuntament modifiqués el recorregut de la línia 7 per passar a recollir una trentena de nens i portar-los a l´escola. L´any passat, també es va fer una prova pilot perquè hi pogués arribar la línia regular, però l´Ajuntament va decidir no continuar amb el servei argumentant que es produïen endarreriments en el trajecte.

Els Amador també reclamen una millor il·luminació del barri -segons diuen, els nens no poden jugar al carrer quan es fa fosc- i també voldrien un millor asfaltatge dels carrers. Aquestes millores, però, no es contemplen, almenys a curt termini. La prioritat de l´Ajuntament, ara, és anar desmantellant el barri, negociant amb cada família quina és la solució escollida per al reallotjament, tot i que no hi ha un calendari tancat ni una data límit.

De moment, els nascuts abans de 1965 es podran quedar allà la resta de la seva vida, si així ho desitgen. La resta tenen tres opcions: traslladar-se a unes cases de protecció oficial que s´aixecaran a prop de Torre Gironella; cobrar una indemnització i marxar cap a una vivenda de lloguer social en qualsevol indret de la ciutat o cobrar la indemnització i buscar-se la vida pel seu compte. A hores d´ara, la majoria tenen clar que optaran per Torre Gironella.