a primavera és d'una riquesa humana, de coneixement i de bellesa, que si se la fa present en la consciència, embadaleix, somou, i comunica un cert renaixement que constitueix el fons de la seva identitat. Més d'una vegada he dut a aquesta columna un meu veí important que m'alliçona tot l'any, amb les seves mutacions naturals. És el plàtan que tinc davant la finestra, tant a prop que puc empapar-me del seu circuit vital. Us puc contar que amb un mes n'ha tingut prou per dir-me la força que porta endins. He vist les branques nues de gener omplir-se de petits botons vermellencs, i de boletes verdes i teixir-se les fulles tendres, humils, silencioses, vestint-se de primavera , amb la serietat d'un actor que surt del seu camerino. Això no es veu. Es contempla, et deixa xop de bellesa, que sempre és gran, encara que brilli d'un objecte petit.
Amb aquests sentiments he preguntat a un meu amic filòsof sobre l'impacte de la natura en el coneixement i en el cor humà. Perquè no tinc dret a dir, a deduir, a concloure, que la natura constitueix una prova de l'existència de Déu? Aleshores, la seva resposta, m'ha satisfet com un afamat davant un bon àpat. Si no l'he entès malament, m'ha explicat que una cosa és la intel·ligència i l'altra és la raó.
La intel·ligència, que és rica de continguts, d'afecte, d'intuïció, d'olfacte, arriba fins al coneixement de la veritat. L'altra cosa és la raó, els arguments racionals que apuntalen la veritat. I la cultura moderna només admet els arguments purament científics, aquells que es demostren per via d' experiència comprovada, per dir-ho així, en laboratori. Per aquesta raó, molta gent és manté a les fosques.
Casualment , havia comprat un llibre vell a la Rambla de Girona. Són les Metamorfosis d'Ovidi , nascut 43 anys abans de Crist. Enceta el primer capítol amb aquesta frase: «He decidit de contar els canvis dels éssers en formes noves. Oh Déus( perquè aquestes transformacions foren, elles també, la vostra obra, afavoriu la meva empresa...)».
