-¡Mare, mare, mira!

La Marta es va apropar al telèfon del seu fill.

-Tres mil, quatre mil, cinc mil ... set mil ... deu mil ... Allò no parava. El comptador de Whatsapp treia fum. L'adolescent, de tretze anys, acabava de connectar el mòbil que el seu pare li havia tret tres dies abans com a càstig. La interminable allau de missatges amenaçava decol·lapsar l'aparell. Per fi es va aturar: «Entre 13.000 i 14.000 missatges. En 72 hores!», explica la seva mare, encara sorpresa deu dies més tard.

«El meu fill es va sorprendre, però s'ho va prendre més aviat a riure. Jo em vaig reafirmar en el que ja pensava des de fa temps: que amb aquesta història dels telèfons estem instal·lats en una bogeria i moltes vegades no ens n'adonem. Ni els fills ni, el que és pitjor, els pares», explica.

I aporta una dada, que pot ser exposada en forma d'endevinalla al lector d'aquestes línies. De quants grups de WhatsApp forma part el fill de la Marta, un adolescent de tretze anys que va tenir el seu primer mòbil fa 16 mesos, quan tenia dotze anys? No, no aconseguirà ni apropar-s'hi. El jove es trobava integrat, diumenge passat, en 110 grups. En molts casos, amb coincidències gairebé matemàtiques entre els integrants d'uns i d'altres.

«Així m'explico que rebés 14.000 missatges en tres dies», assenyala Marta A. M., resident a la ciutat d'Oviedo i funcionària en un petit ajuntament d'Astúries. El seu fill gran (en té dos més, de quatre i cinc anys) acaba aquests dies el primer curs d'ESO en un institut de l'oest de la seva ciutat. Marta i el seu marit van ser màximament restrictius a l'hora de comprar-li un telèfon. Per Reis de 2016, el noi ja va plantejar un desafiamen:

-Vull que els Reis em portin un mòbil. I, si no, res.

El matrimoni es va mantenir ferm. No hi va haver telèfon. Al febrer, el noi complia dotze anys, i van pensar que ja no era possible perllongar aquella «agonia». La pressió semblava haver-se fet insuportable. «Va ser l'últim de la seva classe a tenir mòbil. Era tanta la vergonya que sentia que, quan els seus amics li demanaven el número per afegir-lo en un grup, ell donava el meu, amb el meu consentiment», assenyala la mare.

Per això, la Marta coneix de primera mà la «profunditat» de les conversacions dels adolescents. Quan va fer una ràpida revisió dels 14.000 missatges emesos en les 72 intenses hores, va constatar que moltes converses començaven amb un «Hola!», seguit a continuació per diverses desenes de «holas» dels altres membres del grup. Després venia el «Q tal?» o similar, amb diverses desenes de respostes, en la seva majoria, irrellevants. En aquelles dates se celebraven les festes del barri on viuen, circumstància que potser va contribuir a exacerbar les emocions dels adolescents.

Marta A. M. vol «donar la veu d'alarma» sobre una situació que «molts pares considerem preocupant, encara que sembla que pocs s'atreveixen a dir-ho en veu alta». El seu crit d'atenció és racional, es basa en el sentit comú, està desproveït d'histèria. «El meu fill no és problemàtic, es relaciona bé, treu notables i excel·lents», subratlla. «El meu marit i jo procurem estar atents al tipus d'informació que intercanvia i mai hem vist res especialment preocupant», assenyala.

No obstant això, s'observa que l'abús del telèfon mòbil «impedeix que els nens es comuniquin entre si, que parlin amb la seva família, que juguin, que llegeixin, que s'entretinguin amb altres coses... Tenim molt clar que els diners que vam gastar en el mòbil és la pitjor inversió que hem fet», indica.

Així mateix, adverteix sobre el que emergeix com un problema molt de fons: l'exemple dels grans. «Quan el meu fill va començar a anar a l'institut, es va sorprendre que als alumnes no els deixessin portar telèfon i que, no obstant això, alguns professors es posessin a teclejar en plena classe mentre els alumnes resolien exercicis».

La mare no dona la batalla per perduda. Subratlla que el seu fill va acudir recentment a un campament d'immersió en anglès de tres dies de durada, en els quals només podia fer servir el telèfon deu minuts diaris. «S'ho va passar bomba jugant i aprenent». Surt a passejar amb el seu fill gran amb l'únic objectiu de conversar-hi i ara planeja un curt viatge a Portugal amb el mateix objectiu.