Mare de déu del Carme, pregueu per nosaltres

Santa Maria del Mont Carmel Aquesta denominació procedeix de la muntanya del Carmel, a Israel, a prop de la ciutat de Haifa. El seu nom, que ve de «Karmel» o «Al-Karem», es podria traduir com a «jardí».

L'advocació i la veneració de la Mare de Déu es remunta a un grup d'ermitans que, inspirats en el gran profeta Elies, es retiraren a viure a la muntanya del Carmel. Del profeta Elies havien heretat la passió ardent pel Déu viu i vertader, tal com es veu reflectit en el lema del seu escut: «Em consumeix el zel del Senyor, Déu dels exèrcits». El Patriarca de Jerusalem els va donar l'any 1209 una «regla» (forma de vida) que resumeix l'ideal del Carmel: vida contemplativa, separació del món, pobresa absoluta, dejuni, meditació de la Sagrada Escriptura i treball.

Aquests devots, després de les croades, portaren a Europa l'Orde de Nostre Senyora del Carme (carmelites). Molts frares, fugint de la conquesta musulmana, es refugiaren a Xipre, a Sicília, al sud de França i a Anglaterra. Varen continuar com a eremites, però aviat, sota la direcció de Simon Stock, varen adaptar-se a la realitat occidental i es convertiren en orde mendicant.

A finals del segle XIV, i per raons diverses, van passar per un procés de decadència, i per això feren algunes reformes de la regla perquè no fos tan estricta i tinguessin més vocacions. Durant el segle XV es produeixen moviments de reforma per retornar a l'austeritat de la regla original. Neix el segon orde carmelità de monges i el tercer orde seglar.

L'any 1562, Teresa de Jesús va fundar a Àvila el primer convent de carmelites descalces, que inicia la reforma de l'orde i que s'estén als convents masculins el 1569 amb sant Joan de la Creu. Se separen de l'ordre del Carmel (calçats). L'escapulari Del llatí scapula, «espatlla», és un vestit portat per alguns ordes religiosos que cobreix les espatlles, l'esquena i el pit [...] (extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).