Estem vivint les tradicionals Fires i Festes de Sant Narcís de la nostra ciutat, però no a totes les ciutats o pobles de Girona els coincideix que dins els seus dies de festa i disbauxa els escau un dia que té un rerefons de tristor, que és el dia dels difunts, malgrat que hi ha gent que ho fa qualsevol dia de fires, d'altres ho fan el dia de tots Sants i molts el dia dos, que seria el normal. Sigui el que sigui la veritat és que la gent que no té per costum anar-hi en tot l'any per aquesta diada no falla mai.

Són tradicions que de ben segur que s'acabaran perquè tot canvia i el tema de la incineració es un dels que ho fa. La gent llavors espargeix les cendres en un lloc que el difunt els havia demanat, d'altres les guarden a casa o en el mateix cementiri, on hi ha uns columbaris petits, d'acer, per dipositar-les.

No hi ha dubte que els temps han canviat molt -no cal explicar-ho- i el tema d'aquest moment tan especial de dir adéu a la vida és un d'ells, el que la gent volia era morir a casa i al seu llit i ara la majoria ho ha de fer a l'hospital.

Jo soc de les persones a les quals els agradava, des de sempre, anar al cementeri cada setmana. Quan em vaig treure el carnet vaig ser feliç perquè el dia de festa sempre trobava un moment per anar-hi sola, on podia caminar amb la pau i la serenor que donen els seus carrers i les seves parets tan plenes d'històries, visitant els teus estimats i anant a veure amics i coneguts que amb els anys saps on reposen. La mare em tallava un cistell de flors i les repartia a tots.

Ho he pogut fer al llarg de quaranta anys. Ara ja no puc. Tan sols podria anar als de casa, que els vaig posar tots junts. I és que tal com deia la mare, no sembla ni que estiguem al cementiri, atès que és tot just entrar i estem a baix de tot i els tercers.

Però tinc persones com la senyora Teresa, que hi té una filla i va cada dia al cementiri. Ella se'n cuida. O la Mamen, la Clàudia i altres que em fan aquest favor i els estic molt i molt agraïda.

Des d'aquestes ratlles m'uneixo als sentiments que tenen els pares i mares que conec i als quals no conec que han perdut un fill. És un fet contra natura i que mai no haurien de viure, tant si el traspàs va ser abans de néixer, en la seva infantesa, adolescència o a qualsevol edat. Mai, el que dic mai, haurien de passar uns pares per aquest calvari que és veure la mort d'un fill.

Enguany he estat 50 dies a l'hospital. He estat incomunicada del món, les televisions i els diaris i ara, a mesura que passen els dies, buscant gent que conec resulta que ens han deixat i no els he pogut dedicar unes paraules.

M'agradaria aprofitar aquest article per dir-li a la M. Teresa Tor de la botiga Perfils de música, del carrer Ciutadans, que no deixi de dibuixar i que aquest Nadal trobaré a faltar el seu dibuix de Girona dedicat amb tanta estimació. En Pere, aquest noi gran d'edat, però un nen de fet sense família i que era al Puig d'en Roca i d'ençà que hi va arribar un resident, en Narcís, que havia estat jardiner de la Devesa es cuidava d'ell com si fos un fill seu i encara que no hi pogués parlar li donava vida i el troba molt a faltar, i és ques també havia perdut feia poc en Pere Lladó.

També ens va deixar l'exalcal de Salt, el senyor Salvador Sunyer. Amic de casa amb la seva muller i tots els seus fills quan eren petits no vaig poder dedicar-li un adeu des del cor. La que sí em va arribar en una visita esperant el torn de nit, va ser la mort d'en Carles Capdevila. El seu traspàs em va fer emocionar i vaig agafar llapis i paper per dedicar-li unes paraules. Però el meu estat sols em va permetre unes ratlles.

A tots els que ens heu deixat al llarg d'aquests mesos i no els he dit res i a les famílies i els amics que ens han deixat fins al dia d'avui sols us puc dir de tot cor que us estimo i que descanseu en pau.