Crec que ningú no em dirà que no sigui oportú escriure una mica sobre la virtut de la prudència. Jo crec que ho és sempre. Almenys conèixer l'estructura de la prudència perquè o ella o el seu contrari s'insereixen constantment en la nostra activitat.

D'entrada cal dir que la prudència no és una virtut negativa. No es pot confondre amb la por, la inseguretat, el pessimisme, la lentitud, la indecisió. Al contrari, és una virtut que marca la plenitud, que treballa sobre el coneixement de la realitat, que potencia la perfecció dels elements que en formen part. Els metges ens demanen que fortifiquem la musculatura del nostre cos. Els nostres ossos s'apuntalen sobre la força dels nostres bíceps. No pretenc subestimar els progressos immensos de la psicologia moderna. Però sí que vull que l'estudi dels clàssics, des d' Aristòtil a Sant Tomàs d'Aquino, ens ajudi a aprofundir les claus de l'èxit, la plenitud de l'acció. La prudència necessita l'arxiu de la memòria, perquè hem de ser «fidels a la realitat». Es parla de la «falsificació del record». És dolorós, sovint, veure com s'escriu la història.

És difícil ser prudent quan ens manquen retalls immensos de veritat. Necessitem un periodisme rigorós i humil, una educció on la sinceritat sigui el pal de paller de la relació humana. Sant Tomàs anomena prudència «econòmica» aquella que serveix per administrar i conduir la casa o la família ( oixos: vol dir casa, en grec). Una família sense rectitud de decisions, sense raons o raonaments que emparin les nostres decisions, produeix un govern familiar imprudent.

Sant Tomàs també estudia la prudència de govern, que és la del poder, i la prudència dels súbdits que és la prudència política. És bo recordar aquest vell saber, perquè és banyar les nostres decisions, petites o grosses -totes són importants- amb la raonabilitat característica de tot ésser humà i de tot fill de Déu.