Els humans han aconseguit en poc més d'un milió d'anys que els seus cervells siguin tres vegades més grans que els de la resta de primats, però això no explica el que fa únic el nostre cervell. Ara, un nou estudi constata empíricament que aquest òrgan primari és el que dona identitat a la nostra espècie. Els resultats es publiquen aquesta setmana a la revista Science, en un article que lidera Nenad Sestan, de la Universitat de Yale i de l'Institut Kavli de Neurociències (Connecticut, EUA), i que compta amb la participació de tres científics de l'Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (IBE).

En l'estudi, els investigadors van analitzar mostres de cervells de sis humans, cinc ximpanzés i cinc macacos. En concret, un total de 247 mostres de teixit de 16 regions del cervell implicades en el comportament i en el procés cognitiu d'alt nivell: l'hipocamp, l'amígdala, l'estriat, nucli dorsomedial del tàlem, l'escorça cerebel·losa i onze àrees del neocòrtex, assenyala en una nota l'IBE, centre de la Universitat Pompeu Fabra i del Consell Superior d'Investigacions Científiques.

Aquest treball posa de manifest que, si bé totes les regions del cervell humà contenen firmes moleculars molt similars a les dels nostres parents primats, algunes registren patrons clarament humans d'activitat genètica que han marcat l'evolució del cervell i contribuït a les nostres capacitats cognitives; una sospita que ara té evidència empírica.

El director de l'IBE, Tomàs Marquès-Bonet, destaca que es tracta del treball més complet fet fins ara, sobretot des del punt de vista gènic: es va estudiar l'expressió gènica, és a dir, quins gens s'activen i quins no segons en quines zones del cervell (a més expressió gènica més proteïnes es generen i les proteïnes intervenen en multitud de funcions de l'organisme). Així, es van observar profundes diferències d'expressió gènica entre humans i ximpanzés i macacos, per exemple, en l'estriat, una regió cerebral que habitualment s'associa al moviment i que podria estar relacionada amb la bipedació.

No obstant això, els investigadors van tenir una sorpresa: van trobar similituds pel que fa a l'expressió gènica en el neocòrtex, la part implicada en l'aprenentatge d'ordre superior que més ens diferencia dels simis: raonament i pensament abstracte. «On pensàvem que s'havia de trobar la gran diferència que ens separa dels altres primats resulta que no la veiem», apunta l'investigador català, que tot i això recalca que no es poden treure conclusions de semblança en les capacitats d'abstracció o raonament entre humans i simis: senzillament s'han registrat similituds en l'expressió gènica en aquesta zona.

Marquès-Bonet, des del laboratori es va fer l'anàlisi genòmica, afegeix a més que el mètode utilitzat només és capaç d'analitzar entre el 70 i 80% del genoma, així que en aquest percentatge no estudiat podrien estar les diferències gèniques en el neocòrtex.

Els investigadors es van centrar en alguns gens, com el gen TH, implicat en la producció de dopamina, un neurotransmissor clau en la funció de l'ordre superior, absent en les persones amb Parkinson: mentre aquest gen s'expressava molt en el neocòrtex i estriat humans, no apareixia en el neocòrtex de ximpanzés.

«L'expressió d'aquest gen en el neocòrtex es va perdre, molt probablement, en un avantpassat comú, i va reaparèixer en el llinatge humà», segons André M. M. Sousa, de Yale. També van trobar alts nivells d'expressió del gen MET en el còrtex prefrontal humà en comparació amb els tres primats; el MET està vinculat al trastorn de l'espectre autista.