l diumenge dia 19 de novembre, el papa Francesc va enviar a tota l'Església, jo diria al món sencer, un missatge en cert sentit «inquietant». Va ser amb motiu d'haver instituït la I Jornada Mundial dels Pobres. Els pobres, en majúscula. Personalment, la decisió del Papa i el contingut del seu missatge m'han sorprès.

Aquesta vegada, el Papa ens introdueix a l'arrel mateixa de la teologia i també d'un gran aspecte humà de la vida política. En el rànquing de les institucions religioses, civils o polítiques, l'Església actual no queda gens malament en la valoració i el servei al pobre. Demaneu les estadístiques de Càritas. Però el discurs del Papa és un discurs evangèlic: «El que vol estimar com Jesús estimà ha de fer seu el seu exemple».

Molts dies de la vida de Jesús fan pensar en una càtedra on la gent sedeja de veritat i un CAP sanitari on la cua de malalts s'allarga. Però llegint el missatge papal hom s'adona que l'amor als pobres no és un element més de la relació de fe. No és simplement una cosa que s'ha de fer, sinó una cosa que no pot deixar-se de fer. Crec que el Papa subratlla un element teolològic que se'ns escapava. «Si l'afligit invoca el Senyor, ell l'escolta», diu el Salm (34,7).

Francesc ens situa l'amor als pobres dins l'amor etern del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant: neix en la intimitat inabastable de la Trinitat, passa per Jesucrist, es vessa damunt el món per la la Redempció de Crist. La malícia o la indiferència humana ha produït moltes cares marcades pel dolor, la marginació i l'opressió... la pobresa té el rostre de dones, homes i nens explotats per vils interessos, trepitjats per la lògica perversa del poder i del diner. La visió personal del creient és sacsejada pel missatge papal... Hem de reconèixer i servir els pobres si volem oferir la nostra aportació efectiva al canvi de la història.