Un metge, en acomiadar un amic meu, vell, molt vell, li recomanava: «I ara, fes treballar el cap i els peus». És la saviesa mèdica en llenguatge popular. Tot queda clar. És un triomf particular de la raó. Estem davant el gran problema del coneixement de la veritat. La història del pensament de vegades ha estat posar obstacles a la veritat. La capacitat de discerniment no és sempre fàcil. Des de l'arbre de la raó de la Revolució Francesa, la raó s'ha erigit com l'única font de veritat.

Una revolució sol rebentar moltes coses. A partir de finals del segle XVIII, el DNI de la veritat són les proves racionals, tot allò que es pot demostrar racionalment, l'argument científic que es comprova i es palpa. Fernando Ocáriz, en el seu lluminós opuscle sobre Dios, la Iglesia y el Mundo, i analitzant el concepte de veritat i de llibertat, afirma: «No és difícil fer veure que, sense reconèixer valors absoluts -i, en últim terme, Déu-no té sentit ni tan sols el concepte de drets humans; el mateix Dret, en la seva totalitat, no passaria de ser -segons l'afirmació de Karl Marx que abans he mencionat- «un aparell decoratiu del poder».

Aquest és un dels extrems més negatius sobre l'humanisme. Però hi ha molta gent que té experiències de fets que són inexplicables només amb les proves científiques. Els camins humans també s'adhereixen a la bellesa, a la bondat. La intimitat humana té resplendors que transformen una vida, i una capacitat d'amor que va més enllà del laboratori. Fernando Ocáriz acaba el paràgraf així: «No obstant, penso que el més important és donar a conèixer Jesucrist, mostrant -al nivell que en cada cas sigui possible i adequat- la veritat històrica de la seva Resurrecció, que és la «demostració» més decisiva de l'existència de Déu. Més aviat o més tard, cal presentar la veritable imatge de Jesucrist, com a motiu principal per animar a aprofundir en la fe cristiana».