Que ha passat, sí. Que ha deixat marca, també. És difícil expressar les marques que es rastregen després de la cultura del Nadal a la nostra terra. He observat que la gent es torna més tova. Més tendra. Un sensibilitat amable, tranquil, que busca la taula per menjar junts l'escudella, la cara amiga, la veu de la sang retrobada entorn d'una taula de família. I un núvol de pena en els cors dels que no poden seure junts.

Junts. Nadal reuneix, aplana les valls i neteja els camins, com diu la Bíblia parlant de la missió Joan el Baptista. És la cultura del Nadal, aquí. Però Nadal no se sent sense el pessebre. I el pessebre marca la voluntat, la força de Déu, i la força del seu Amor. No té dret Déu a intervenir en la nostra història? Ho dic perquè algunes persones volen la taula sense Nadal. Per què parlar d'un naixement si la paraula «Deú» sembla que no es porta.

Jo crec que precisament aquests dies he vist persones com buscant a les palpentes la Roca de Déu. Si Déu, que ha fet el món, que ha decidit l'Encarnació, no té dret a escollir una Mare Verge, si aquest Fill de Déu i de Maria no pot ressuscitar, l'home és un Titànic que s'enfonsa. No pot construir res de sòlid. Voleu veure fins a on arriba el Nadal, la realitat d'aquell nom que no es gosa citar? Llegiu el text curt del Papa Francesc en el seu missatge Urbi et Orbi de Nadal. L'home sol -el món diu ell- «es veu assotat per vents de guerra i un model de desenvolupament ja caduc que produeix degradació humana i social i ambiental».

El que ha nascut, el que continuarà nascut sempre més, és perfecte Déu i perfecte Home i ens estima i vol trobar-nos als ulls dels nens de Orient Mitjà. Els nens de Terra Santa, el rostre dels nens siris, els de l'Irak, els d'Àfrica plena de tensions: Sudan del Sud, Somàlia, Burundi, R. D. Del Congo, República Centreafricana i Nigèria. Nadal és la força de l'Amor que ens ensenya a estimar. Trèieu Nadal: traurem l'Amor. El Nadal no passa.