Fa molt pocs dies vaig assistir a l'enterrament d'una àvia, en una petita i bonica església d'un d'aquests pobles petits sembrats al sud de Girona, que tenen un aire de pessebre, amb les seves cases de pagès acollidores, pacífiques, orientades a sol ixent, silencioses com la mateixa naturalesa de plantes i de gra que l'envolten.

Era una àvia que, des de la immobilitat, era el pal de paller silenciós d'una casa nombrosa plena de sang jove, laboriosa com un rusc d'abelles, plena d'una vitalitat a flor de pell. El rector va fer l'homilia. Va desgranar el que ell havia descobert amb motiu de les seves visites pastorals a l'àvia. Li administrava els sagraments i conversava. Eren anys de conreu personal. En aquest diàleg, els capellans retrobem la nostra dimensió essencial.

La fe sol fer com la natura. Hi posa temps per modelar els cors. El cor de l'àvia era agraïment i goig. Tenia la solidesa de la casa edificada sobre roca, com deia Jesús. El seu món era, sobretot, el seu entorn: els de casa, en primer lloc, els que se sentien lligats per un afecte serè, per una maduresa senzilla i profunda, per un afany per trobar Déu enmig de les realitats més pròximes, més íntimes, més properes de la vida ordinària.

El mossèn, a poc a poc, com qui degusta i paladeja l'escena, anava subratllant els trets fonamentals de la vida de dona de fe, explicava com en el silenci d'aquella vellesa la vocació contemplativa del cristià s'havia dut a terme amb un realisme al qual estem cridats.

Realment, el protagonisme de la vida cristiana és tan real com la Creació, tan viu com la Redempció, tan humà com Crist. La vocació cristiana , diu la Gaudium et Spes, és vocació universal a la santedat. En el fons, una teologia de la Santíssima Trinitat a pagès. Gràcies, Àvia! Gràcies Mossèn!