Hi ha tot un món de la realitat de l'Església que sol ser desconegut, no només per la majoria dels cristians, sinó també per la gran premsa i per molts mitjans ordinaris d'informació. Aquest món és el de difusió popular de la teologia. És la ciència de Déu. Però és ciència, és coneixement racional, sostingut per la Revelació i per una filosofia mastegada amb les neurones dels estudiosos. Allò que diuen alguns que la fe funciona al marge de la raó, que té només arguments sentimentals, emotius, apassionats i prou, és que no coneixen l'estructura de la ciència teològica.

Evidentment que la fe és una realitat que només pot ser desencadenada per Déu. Però recau sobre una intel·ligència humana que, en el currículum del Seminari de Girona , d'abans del Concili, hi constaven tres anys de filosofia i quatre de teologia. No dic que tot l'element científic fos defensable , però sí que , amb els llatinismes corresponents, intentava ser fidel a les lleis de la lògica. Tot això m' ha vingut a la memòria al llegir un article molt documentat del teòleg i historiador Josep-Ignasi Saranyana. Era un temps de turbulència que va acompanyar el Concili molts anys després.

Un espècie de trontoll mental suscitat per les contradictòries interpretacions del Concili. El Catecisme holandès, que el 30 de juny de l'any 1969 era seriosament matisat per la publicació de la Professió de Fe , de Pau VI, amb el nom de Credo del Poble de Déu. Després vingué la reacció potent contra la Humanae vitae . Abans, en els anys del Concili, el llibre de La mort de Déu. Hem viscut llargament en un a espècie de boira doctrinal que es va dissipant a poc a poc. Vint ratlles de text no donen per més . Però la història, que és «la mestra de la vida», em diu que el gran problema del nostre món és el problema de la formació personal, la formació de la llibertat dels Fills de Déu.