Una explicació de la Quaresma actual, tan llarga com de més d'un mil·lenni, és el fet de que Jesús encetés la seva vida pública endinsant-se en el desert profund de Palestina. Quan Jesús actua, quan decideix i realitza una acció, no podem passar de llarg. És Déu que traça el camí. Ell és sempre definitiu. És Ell el que ens parla de la casa edificada sobre sorra o sobre roca. El seu desert no és un desert de pel·lícula, un gran magatzem teòricament buit, un desert dulcificat. És un desert, desert: la soledat, la indefensió, la fam i la set, la intempèrie, la bogeria de la soledat indestructible, l'home que no pot mentir-se a si mateix, contemplant l'espectacle de la seva pròpia impotència.

Només queda Déu i l'home, pedres i sargantanes. Només Déu pot donar raó d'una vida humana que necessita purificar-se per tenir sentit, per descobrir com s'ha de viure en la follia de la ciutat. Quan algun desert, petit o gros, ens ha posat davant les nostres responsabilitats, aleshores comença a créixer la humilitat, la fortalesa de la paciència, l'amor a l'esforç, la capacitat de pensar en els altres, el trobament del propi jo, la força per somriure, la voluntat de servir, i per tant, d'estimar.

No hi ha desert humil que no acabi amb la Pasqua, amb la victòria de La Resurrecció, el triomf sobre el mal, sobre el pecat i l'esclat del goig de la fe... Estava pensant tot això contemplant una filera de persones grans que viuen el seu desert estancats per la impotència, i des de fa anys, sobre una cadira de rodes. L'espectacle d'una vintena d'aquestes cadires té una semblança de desert, d'una veu sense resposta. Però també pot convertir-se en un clam humà. En un crit de la pròpia impotència, un clam de dolor que els homes alleugeixen, però que només té sentit quan esdevé pregària, quan es transforma en ofrena, quan, humilment, entenem que Déu estima a través del dolor, i purifica, i obra horitzons, que fa pensar en els altres i pregar per ells, que ensenya a somriure, malgrat tot, perquè el desert acaba en Resurrecció.