D'entrada, la setmana anterior ha estat borrascosa. Aquestes tempestes que es congrien a l'Atlàntic es fan passeres per travessar de Finisterre a Portbou. Mobilitzen un país. I acorralen les persones i el bestiar. «Però la natura és aquí que t'invita i estima», deia amb exageració poètica el romàntic Lamartine. Però sí que la natura cobreix la terra amb una joia serena, amb una afirmació de vida que poncella, que s'afirma, com els milers de botons del meu plàtan - el de l'Ajuntament -que tinc davant la finestra i que deixa veure, cada dia, com s'estiren, d'un grog polsós i una punta de vermell.
Aquesta setmana primaverenca sembla imparable. Res no l'impedeix créixer, silenciosament, amb un projecte precís, humanitari, decorant el paisatge i el cor de l'home, si vol entendre'n el missatge. Setmana de la primavera, que també, en certa manera, és Setmana Santa, perquè és un regal de Déu. Setmana de diaris i de mitjans, frenètics, que conten esdeveniments de tot el món que no són fruit d'una setmana de primavera, sinó d'una granissada eruptiva a tots els continents.
Llargues setmanes dels homes que no s'entenen arreu del món, de tot el món. Res no neix, així. Sense Setmana, sense primavera, sense fruit humà. Enmig, al bell mig, l'Amor de Déu, que continua travessant la història. Cada any, com esquitxos de llum, com resposta a les grans preguntes, el mitjans donen notícia dels aspectes culturals de la Setmana Santa. Fins ara, totes són «Setmana què»? Però hi ha una Setmana en el mon que l'Home, Déu, Jesús, s'ha rebolcat sota el flagell dels legionaris romans i la perfídia del poder jueu. El misteri d'Amor més personal per cada home i cada dona que hi ha hagut i haurà en el món té lloc en aquesta Setmana que sempre serà Santa i que sempre farà present, per aquell que ho vulgui, el misteri de la salvació.
