El Diari de Girona del dia 2 d'abril, en les seves pàgines 8 i 9, va publicar una informació àmplia sobre els propòsits de l'Associació «Pel Dret a Morir Dignament» (DMD). Entre diversos objectius, diu que aquesta associació «s'ha proposat trencar el tabú de la mort als centres educatius».

Quan parla de la mort digna, l'associació es refereix al dret a «morir d'acord amb els valors, les prioritats i les preferències de cada persona», disposar en llibertat del seu cos i, en conseqüència, escollir el moment i la forma de finalitzar-la. «Aconseguir la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi mèdicament assistit».

Evidentment, parlar del dret al suïcidi no és cap novetat. El que resulta una novetat és plantejar el tema del dret a la mort als nens i nenes en edat escolar. És exposar el suïcidi entorn d'una pedagogia que s'embolcalla amb l'abundància de motius artístics, és presentar el dret a morir com el dret a respirar, és connectar la decisió de morir amb el primer moviment de l'afectivitat humana dominada pel sentimentalisme amb el mateix valor que si hi hagués un argument racional ben fundat.

Trobo estrany que en un tema tan profundament humà no es menciona el progrés de la ciència amb les cures pal·liatives que han progressat d'una forma que afecta les perspectives finals de la vida. Voldria, simplement, aportar dues observacions sobre el tema que és d'una profunditat humana i social imprevisible . En primer lloc, l'exposició del principi del dret a una mort digna es presenta com una situació purament subjectiva, sentimental, dominada per l'afectivitat, sana o malaltissa, sense cap raonament seriós sobre la fonamentació del dret a «matar-se». En segon lloc, i això és extraordinàriament important, i és jurídicament impresentable, és difondre aquesta ideologia als col·legis, perquè els nens i les nenes de tot el món, són dels pares. Són ells els que trien els continguts ètics de l'educació dels seus fills.