Algú, competent, bon sociòleg, bon teòleg, bon polític i bon pastor, tard o d'hora haurà de fer l'estudi de l'evolució de la transformació de la cultura matrimonial en els últims cinquanta anys. Perquè resulta que l'evolució cultural del concepte de matrimoni va fent el seu curs, capritxós com un torrent desbocat, deixant que ragi com vulgui, guardant sempre el mateix nom, però arrossegant conceptes distints, sense que en el món secular hi hagi gaire gent que pensi a analitzar el matrimoni natural i el matrimoni sagramental, amb la riquesa impressionant de valors que podrien regenerar la nostra societat.
La gent es limita a constatar, amb l'experiència i la lectura dels diaris, que es casen menys parelles, augmenten els casaments civils per a gent batejada i no té gran ressonància en la vida de moltes persones la riquesa impressionant del seu contingut. I no es tracta només d'una riquesa social, d'un bé i d'un benestar dels ciutadans, d'un enriquiment profund de la joventut, d'una pacificació sòlida dels nostres pobles, que també ho porta a dins. El matrimoni -el sagrament- és un impacte concret, una conseqüència peculiar, familiar, de l'Encarnació de Crist.
És una acció de Crist que recupera per a l'home i la dona la força i la bellesa de la creació. Les aberracions contra el matrimoni són destruccions de la grandesa de la creació. Però és, sobretot, una crida a l'Amor. Ni la riquesa sola, ni l'èxit, ni la salut, ni la sexualitat ni el sentiment sol, no són capaços d'interpretar el projecte conjugal. Crist intervé directament en el misteri de l'amor matrimonial. És una forma concreta seva d'estar present i d'actuar en la societat. Abans, és una trobada personal. Una manera que el món creixi en tot amor personal. El papa Francesc diu que, a través de la gràcia del sagrament, «Déu vol expressar tot el seu amor per la humanitat i s'uní íntimament a aquesta».
