La cantant i actriu espanyola María Dolores Pradera va morir dilluns a Madrid als 93 anys, segons van informar fonts de la seva família. Nascuda el 1924 a Madrid, María Doleres Pradera va marxar als sis anys a Xile amb la seva família tornant poc després a Espanya. En la seva adolescència va viure la Guerra Civil espanyola i al seu terme va iniciar estudis de batxillerat que no va acabar per dedicar-se al món de la interpretació i la música.

En la dècada dels 40, Pradera va començar la seva marxa com a intèrpret en pel·lícules com Yo no me caso (1944) o Los habitantes de la casa deshabitada (1946), però van sder els seus papers a Altar Mayor (1943) i Inés de Castro, on representava a Blanca de Navarra, els que li van proporcionar prestigi i popularitat. La data del 1947 va ser clau en la vida personal de la cantant i actriu, ja que va contreure matrimoni amb l'actor i escriptor Fernando Fernán Gómez, del qual es va separar deu anys després. Fruit d'aquesta relació van ser els dos fills de la parella, Fernando i Helena.

Altres títols cinematogràfics destacats en els quals va participar són Espronceda de Fernando Alonso (1945), Embrujo (1946), María Antonia la Caramba (1950) i Niebla y sol (1951). No obstant això, Pradera també va explorar la representació teatral en diversos teatres d'Espanya i Mèxic i participant en la companyia teatral de Carmen Carbonell i Antonio Vico.

Especialment destacables són les seves interpretacions en obres de Madre, el drama padre (1942) d'Enrique Jardiel Poncela, i la seva participació en representacions de textos claus de dramaturgs com Federico García Lorca i José Zorrilla.

Posteriorment, Pradera es va convertir en l'actriu principal del Teatre Eslava de Madrid amb la versió de La Celestina, una obra amb la qual va acudir al Festival de Teatre de les Nacions a París. El 1954 va passar a forma part del Teatre Nacional María Guerrero durant tres temporades.

La música va ser l'altra gran activitat de María Dolores Pradera, que va debutar el 1952 com a cantant en la boite d'Alazán, i ja en aquesta data es decantaria per un estil que seria el seu senyal d'identitat musical, el gènere líric i folklòric. Prova d'això són els prop de 30 discos d'or rebuts al llarg de la seva carrera.

Alguns dels temes que la van encastellar com a intèrpret musical de referència en l'estil folklòric són Fina estampa, Toda una vida, Quisiera amarte menos, El tiempo que te quede libre, Amarraditos, En un rincón del alma, Dos amores, Limeña, Amanecí en tus brazos, Son de la loma, Carino malo i Tú que puedes vuélvete.