El tema va sortir, dissabte passat, parlant de La Manada. La reacció de l'opinió pública va ser espontània, visceral. Però, per què? Sempre és important reflexionar sobre els grans temes que protegeixen el nostre humanisme.
Ens estem acostumant a llegir notícies de bestialitat sorgides d'arrels sexuals. Se sol reflexionar sobre el sexe només quan es presenta en forma de delicte. Integrar la sexualitat dins la seva projecció conjugal, rodejar el seu exercici en l'equilibri de l'amor espiritual i del plaer, té la dignitat pròpia del matrimoni i del seu fruit natural, que són els fills. Font de dignitat i de llibertat i de sentit de la vida. Això és un tema d'educació personal i social en el qual ens juguem bona part de l'humanisme i de la pau.
La major part dels crims sexuals són fruit de la irracionalitat d'una afectivitat sense educar. Sant Tomàs analitza la sexualitat i diu que la concupiscència s'ha de reprendre «com qui castiga els nens». «Castedat», diu, ve de «castigar». Hi ha passions que requereixen decisió, claredat, energia. El concepte de virtut humana, afirma, ha de ser una «realitat modificada per la raó». Crec que és un pensament molt social demanar que la raó, el raonament, els arguments, el realisme, l'esforç, la prudència, el desenvolupament, encarrilin la sexualitat pels camins de la seva plenitud humana. En el pensament contemporani, la castedat no és virtut. No exigeix ni esforç, ni lluita, ni fidelitat. Potser per això estem exposats a onades de violència que mobilitzen les forces de seguretat perquè la raó, la ratio virtutis, com diu Tomàs d'Aquino, poca gent sap el que és o no se'n recorda. No s'educa. O s'educa al revés.
