La periodista Carmen Alcalde (Girona, 1936) repassa la seva trajectòria professional, els seus problemes amb la censura i la seva relació amb alguns referents del feminisme en el llibre El grito y la mordaza. La desgracia de ser periodista (Ediciones Carena), recentment publicat. Alcalde, que havia estat col·laboradora de Diari de Girona, revela detalls poc coneguts de la història de Presència i també deixa clar que manté el caràcter combatiu i inquiet que l'ha caracteritzat de sempre.

El llibre s'obre amb una entrevista a Carmen Alcalde que signa el reporter Jesús Martínez, en la qual la periodista gironina es mostra molt crítica amb l'exercici actual de la professió: «Ara la premsa és insuportable, ha perdut la força, i és tremendament partidista, i l'ofici de periodista s'ha perdut amb Google: copiar i no trepitjar el carrer. Els periodistes no tenen ni veu ni vot». En aquest sentit, reivindica que «els meus reportatges sempre han estat agressius. He denunciat allò que he considerat injust».

Després, Carmen Alcalde inicia un relat sobre diferents aspectes de la seva biografia, començant per la relació epistolar que va mantenir amb Salvador Espriu des del moment que ella li va fer arribar el seu primer llibre de poemes, No huirás (1949); les cartes es van succeir fins el 1980 (Carmen Alcalde ha escrit una dotzena de llibres, d'assaig i poesia).

I tot seguit reviu una trajectòria periodística que va arrencar quan encara era estudiant de batxillerat a la revista José Antonio. Arriba España de la Secció Femenina de la Falange a Girona, una organització que, diu, «m'havia alliberat de la colpidora repressió de les monges». En aquell temps també va col·laborar al diari gironí Los Sitios abans d'anar a Barcelona a estudiar periodisme en una universitat en la qual va renegar del falangisme i «es va despertar la meva consciència social».

Va obtenir el títol de periodista el 1958 i a partir de llavors va apostar per un periodisme de denúncia de la injustícia que li va provocar molts problemes amb les autoritats i, de retruc, amb els responsables d'alguns mitjans. Va formar part de l'equip fundador de Presència, a Girona, i després va treballar a Destino, Triunfo, Cuadernos para el diálogo, El Periódico, Hoja del lunes, Diario Femenino, Vindicación Feminista, TV3, El Triangle... Per la seva activitat professional ha rebut els premis Rosa del Desert (2000) i d'Honor de la Comunuicació (2004).

També va ser elegida entre les cent dones espanyoles del segle XX, distinció que té molt a veure amb la seva lluita pels drets de la dona. Precisament, al lllibre explica la seva relació amb icones del feminisme com Frederica Montseny, La Pasionaria, Victoria Kent, Mercè Rodoreda, Lidia Falcón...