Quan es parla d'un tresor, sempre se'l presenta com un tresor amagat. Difícil de trobar o almenys, molt laboriós. Estic pensant en la immensa riquesa, personal i col·lectiva, de la dignitat humana. L'humanisme no creix sense esforç. Cal rebentar la terra i remoure-la per trobar les peces d'or. L'èxit d'una vida humana consisteix a desenvolupar els valors humans que anem reconeixent. Una cosa és un valor i una altra és una facultat.

Amb vint anys es poden tenir moltes facultats: pujar les escales de tres en tres i tenir una pell de vellut. La persona gran perd facultats però no té per què perdre valors. El cos s'arruga, la vista s'escurça, els músculs es tornen tous. La gent gran perd centímetres, la pell s'arruga perquè és sobrera, les articulacions pateixen, la memòria traeix i els problemes s'inflen. La gent gran ofereix als familiars, a la societat, al món sanitari, l'oportunitat de tractar-los amb justícia i d'ajudar-los a créixer en valors.

Anys enrere, tenint en compte l'estil de vida rural que dominava, la persona gran es trobava embolcallada per l'espai familiar. L'àvia esclovellava blat de moro en un racó de l'entrada, però era una més i era prioritària en dignitat. La nostra societat valora excessivament l'èxit, l'ingrés econòmic, la bellesa física. Per al triomf, s'ha de ser guapo i ric. Socialment, la gent gran no té un pervenir exitós. Una persona gran no pot ser considerada només per la pèrdua de les seves facultats. Continua essent un tresor. El seu ADN va acompanyat de la dignitat de l'ésser humà. Encara que possiblement avariada, la seva entitat profunda és tenir un ésser espiritual, una vocació on la llibertat ha dominat la seva vida.

Hi ha molts arguments humans per estimular-nos al servei de la gent gran, però cal recordar el que diu d'ell la Paraula del primer llibre de la Bíblia: «Déu féu l'home a imatge i semblança seva». La persona gran és el misteri lluminós de la creació. Quan se li fa una manyaga es fa a un aristòcrata del nostre món i a un destinatari per l'eternitat. No ha perdut el perfil amb el qual va ser creat: «A imatge és semblança de Déu». Quan es perd de vista aquesta perspectiva, un centre de gent gran pot arribar a tractar-se com un rebost d'ossos adolorits i de neurones passades.