Hi ha paraules que tenen tendència a desaparèixer del vocabulari popular. Suposo que és per falta d'ús. No s'utilitzen i, lentament , passen al rebost de la Real Acadèmia. Una d'elles -que sol usar-se en la terminologia de la DGT- i no gaire més enllà és la prudència. L' arrel llatina és providens,el que veu per endavant , el que preveu, i els clàssics, des d' Aristòtil fins a Sant Tomàs d'Aquino, i sense oblidar els textos bíblics, l'ha convertit en l'eix de la racionalitat de l'acció.

És l'actuar que és prudent. I ho és quan els motius, els arguments de l'activitat que es vol dur a terme són racionals. És la que converteix l'acció -tota acció- en raonable . Els mateixos activistes de la Revolució Francesa varen plantar l'arbre de la Raó, com un homenatge quasi religiós, a l'activitat social. El que passa és que aquest arbre només podia produir fruits materialistes, tot i naixent de la raó.

Però la virtut de la prudència, la visió intel·ligent i humana de qualsevol acció i qualsevol virtut, la força preceptiva sobre l'acció humana , no està considerada. No se'n parla. Tendim a no fer-la servir. L'individualisme apassionat ens estalvia de ser prudents. Aristòtil i Sant Tomàs arriben a fer-se una pregunta de molt calat privat i públic:«És possible ser prudent si no s'és bo?».

Tomàs afegeix que hi ha una «falsa prudència», quan el que disposa una persona s'orienta a una acció «irracional», dolenta, moralment negativa i perniciosa. És la prudència que Sant Pau (Rom,8,6) defineix: « Prudentia carnis mors est». Recuperar virtuts és el camí que retorna a la solidesa del pensament, a la racionalitat de l'acció, a l'obtenció del bé propi i del bé comú. No seria un bon tema per traduir-lo en un tema escolar?