L'esfondrament del pont de Gènova ha capturat totes les mirades i tota l'emoció. Un pont és un lligam necessari d'unió de terres i de persones. L'arrel llatina de «pont» no ha canviat pràcticament en moltes llengües europees. La geografia obliga a tenir ponts.
L'arquitectura humana sempre ha tendit a fer de molts ponts un espectacle estètic. Un pont sempre és un monument. Pensem en el viaducte romà de Segovia. Pont d'aigua. Quan el monument de Gènova s'ha ensorrat aquests últims dies, no solament hem sentit el drama d'un accident enorme, sinó que ha suscitat, a primera pàgina, problemes de responsabilitats.
El món jurídic s'ha posat en marxa. I el problema cabdal és definir la presència o no de la negligència com a culpabilitat concreta. Què diu la Moral? És curiós que Sant Tomàs d'Aquino, immediatament després d'estudiar llargament la virtut de la prudència, dediqui tres articles a la negligència. Ens diu coses certes i molt il·luminadores.
Ens diu que la negligència «és un acte especial de la raó». Es tracta d'una negligència que «entranya falta de sol·licitud». Per tant, pertany a una responsabilitat moral que pot ser greu.
També conclou que la negligència s'oposa a la prudència. I acaba dient-nos que «la negligència té el seu origen en una certa desídia de la voluntat, la qual impedeix que la raó sigui estimulada a obrar allò que ha de fer o tal com ho ha de fer». No estic pensant en els constructors de ponts. Ni en el cas de Gènova.
Tomàs d'Aquino il·lumina la consciència de cada persona per verificar els errors i els pecats que en la nostra vida personal han fet estralls en la persona, en la família, en el treball, en el servei públic, en el deure universal de ser prudents i sol·lícits sempre i en tot, especialment per tirar endavant el bé comú.
