Escric la tarda del dia 24 de setembre, festa de la Mare de Déu de la Mercè. La festa esclata, en una Barcelona amable, bella, acollidora. És una ciutat que no és feta per barallar-se, sinó per anar per feina o deambular, relaxat, en un asfalt humanitzat pel to càlid de la Rambla. Un crim en aquesta terra dels homes, com diria Peguy, és un supercrim.

Avui, dia de la seva Festa Mercedària, he llegit un text del P. Miquel d'Esplugues, un prohom de la cultura indígena que parla de la «Teologia de la Mercè i de la significació per a Catalunya». La festa de la Mercè no és intel·ligible si no es fa referència a un esdeveniment religiós, però profundament humanístic, que fou la fundació de l'orde de la Mercè. Sant Pere Nolasc, un comerciant barceloní de teles, empès per l'energia de l'Esperit, va fundar l'orde de la Mercè. També un gran jurista, Ramon de Penyafort, per donar profunditat i solidesa a una empresa on es jugava el preu de la llibertat, el seu sentit, les seves arrels de carn i esperit. També cal valorar l'ajuda, pensada i volguda del rei Jaume.

Tot junt expressa l'anomenat Ideal de la Mercè. No entenc que aquest clam de llibertat que suposa la fundació de l'orde Mercedària, en el segle XIII, -fa 800 anys-, no hagi tingut un ressò cultural adequat. La llibertat de finals del segle XVIII podia ser més organitzativa, més mecànica, més individualista. La llibertat mercedària donava «la pròpia pell per a la pell dels altres». Uns altres que eren presos.