Va cloure la seva aventura humana el dia primer d'octubre. Devia esperar la festa dels Sants Àngels. Tant hi fa. Mossèn Tor sempre tenia un peu a «l'estribo». Sempre a punt. No vivia encaixonat en res. Era un home lliure. Era un home madur. Portava damunt seu l'empremta de l'humanisme cristià que flotava a la gran masia de Can Pulier, de Miànegues, al Pla de l'Estany. No fa molt de temps m'explicava que la seva mare, un dia de fred negra, quan el portava a dormir a ell i als seus germans petits, els va deixar anar aquest comentari: «Hi ha nens i nenes que passen molta fred, i vosaltres esteu molt bé aquí».

Les paraules de la seva mare no van tenir resposta, però aquella nit varen travessar l'ànima d'en Josep Maria per sempre. Feia seu el sentiment del sofriment aliè. Fill d'una casa senyorial, va viure amb radicalitat l'amor a la pobresa i als pobres. Ell coneixia bé el fons de l'ànima humana. El Fill de l'Home, Jesús, li va ensenyar que el sacerdoci és un servei total a la persona humana en el qual tenia prioritat la seva passió per una Redempció total.

Mossèn Tor rebia, seguia, atenia, servia, estimava la persona. Quan un seu malalt moria, solia enviar una nota breu, càlida, esperançada, una nota de fe i d'humanisme als familiars que havia conegut a l'estança hospitalària. Va tocar moltes tecles pastorals, totes importants, fins a ser vice-rector del Seminari de Girona. Però l'Hospital de Santa Caterina i després l'Hospital Martí i Julià de Salt foren la seva «perla preciosa» de l'Evangeli. Regalava als malalts un petit Crist de fusta, amb una petita imatge de Crist vestit de «Rei», de Pantocràtor, perquè expressava millor que pel creient, el dolor té sentit de triomf i de goig.