La joia no surt gaire als diaris. Ni als mitjans en general. Però no deixa de ser un sentiment humà, una impressió interior de l'ànima que constitueix un objectiu permanent, encara que inconscient, del viure. És un mot llatí - gaudium-. És el gozo castellà, la joie i la joia en català. Sembla que el món no tingui temps de parlar de la joia. Hi ha massa fressa, sobretot, fressa de baralles, lluita d'interessos, discussions que fan pujar la pressió. Quan no es troba el nivell adequat per descobrir i experimentar la joia el panorama del món és trist. És greu viure sense joia.
La manca de joia pot traduir-se amb una tristesa de fons o amb una crispació que tenyeix totes les relacions. Fixeu-vos com es baralla l'opinió pública. La joia no és companya de la divisió, de la manca de diàleg, del desamor, del simple sentit cívic.
L'Església, quan prega demana el gaudium cum pace: el goig, la joia i la pau. Els polítics no solen passar de les actituds de no-bel·ligerància. Per l'opinió pública, la joia no és un component de l'humanisme. No conec cap pensador d'aquest temps que ens proposi un estil de convivència en què es tingui la joia com a element constitutiu de pau. Cap menys un: el papa Francesc, que va publicar La joia de l'Evangeli (1913), L'Alegria de l'amor (1916) i Lloat sigueu. En aquest últim text, el papa Francesc diu: «L'exemple de santa Teresa de Lisieux ens invita a la pràctica del petit camí de l'amor, a no perdre l'oportunitat d'una paraula amable, d'un somriure, de qualsevol petit gest que sembri pau i amistat».
