El tema de Déu, el de la seva existència, el de la seva actuació en la vida del cosmos i de la nostra petita existència humana, continua essent, encara que no ho sembli, un tema actual. El laberint mental, la potència emocional, es manifesta, avui dia, amb més agudesa i més difícil de comprendre, perquè la cultura actual, o la incultura, ha barrat el pas al realisme de Déu. I per fer-ho, ha «decretat», sense arguments, que el fet religiós forma part d'un món purament subjectiu, sentimental, sostingut per tot menys pels raonaments. Des de la Il·lustració se l'ha exclòs de la vida pública, se l'ha menystingut a nivell personal i s'ha prohibit construir la vida sobre la fe i sobre la base racional de la fe. Així, la vida queda esguerrada, amb una antropologia tancada a l'esperit. I sense obertura a l'esperit, l'home es torna cec a la bellesa de la creació. La natura és un clam permanent a l'espectacle que exigeix, per racionalitat, la creació. Perquè es pot parlar d'ecologia i no es considera veritat un autor adequat d'aquesta realitat natural i que tingui patent d'autor en el realisme de Déu? Fins aquí el tema de la natura que emborratxa de bellesa, d'aquella bellesa que Plató anomenava «la resplandor de la veritat». Més enllà, en la intimitat inquieta de la consciència humana, s'obra pas la idea de Déu, sense la qual l'home és incomprensible.
