Dos anys després de l'assassinat de la missionera catalana Isabel Solà a Port-au-Prince (Haití), una antiga companya de col·legi, la periodista Mey Zamora, acaba de recuperar la història de la seva «vida desconeguda» en el llibre Lo que no se da se pierde.
El 2 de setembre del 2016, la missionera catalana Isabel Solà Matas va morir després de rebre dos trets a la sortida d'un banc a Port-au-Prince. Tenia 51 anys.
La notícia va commocionar els seus coneguts, entre ells la seva antiga companya de col·legi, la periodista Mey Zamora, a qui La Vanguardia va encarregar escriure un article sobre la vida de Solà.
A mesura que parlava amb la gent que va conèixer la missionera, es va adonar que hi havia una història que «valia la pena recuperar» i ara l'explica en el seu llibre Lo que no se da se pierde, publicat per Plataforma Editorial.
«Nosaltres vam ser companyes de col·legi, ens portàvem un any de diferència. El nostre punt de connexió era el fet que ens apuntàvem a unes activitats extraescolars que estaven vinculades amb el voluntariat i l'acció social», ha explicat la periodista Mey Zamora (Barcelona, 1964).
La menor de sis germans, Isabel Solà, va néixer a Barcelona el 1965 en una família acomodada i no especialment religiosa.
En la seva etapa adolescent, la jove va sentir per primera vegada «la crida» mentre feia voluntariat en un poblet d'Almeria, Macael, amb les seves companyes de col·legi -entre elles, Zamora- i unes quantes religioses.
«Als 16 anys, la Isa tenia clar que volia ser religiosa i missionera. Quan ens ho va dir no ens va sorprendre, tot i que cridava l'atenció que una persona que vivia en un entorn amb totes les comoditats volgués ser missionera», afirma la periodista. Segons Zamora, la Isa -en el llibre la nomena sempre pel seu nom de pila- era una persona captivadora en tots els sentits: «Físicament era molt atractiva, tenia un caràcter emprenedor, era molt artista i una feminista convençuda. Mai es vestia de religiosa i empatitzava amb els necessitats».
Quan tenia amb prou feines 30 anys, la religiosa de la congregació Jesús-Maria i infermera de formació, va aterrar per primera vegada com a missionera a Guinea Equatorial, enmig d'una societat molt masclista que va intentar combatre a través de l'educació.
«Hi ha noms i cognoms de joves guineanes que parlen de la Isa com una santa perquè ella els va donar les eines educatives, els va donar el valor perquè poguessin treballar i tenir un sou, les va dignificar», assegura Zamora.
Si la realitat amb la qual es va topar a l'Àfrica va ser dura, allò que es va trobar a Haití va ser esgarrifós: la pobresa extrema.
Amb prou feines feia un any que estava com a missionera a Port-au-Prince quan un sisme de set graus a l'escala de Richter va deixar 316.000 morts, 350.000 ferits i un milió i mig de damnificats.
«El trauma del terratrèmol la va acompanyar sempre: quan havia de passar per damunt d'un pont, quan sentia una tremolor o en el metro. Malgrat les pors quotidianes, el sisme la va fer molt forta».
Després de la catàstrofe, la Isa va crear un taller de pròtesis per als centenars de persones que van perdre algun membre del seu cos.
El 2016, cinc mesos abans de morir assassinada, la Isa va redactar el seu testament: «Durant l'estiu anterior va venir a Espanya i va dir a moltes persones que en qualsevol moment li podien disparar un tret perquè les coses s'estaven posant molt difícils a la capital». Poc després es van confirmar els seus temors.
«Potser mai sabrem exactament el motiu del seu assassinat ni els autors. Ningú vol remoure'l perquè la seva família i la seva congregació no tenen intenció d'investigar-ho. La Isa Solà està morta i no en treuran res d'això», subratlla la periodista.
Amb Lo que no se da se pierde, el lema vital de la religiosa que dona nom al llibre, la periodista volia explicar qui era la Isa, quins eren els seus projectes i destacar «la figura d'aquestes heroïnes i herois anònims: els missioners, tant religiosos com laics».
Una part dels beneficis del llibre aniran destinats a la Fundació Junts Millor (FJM).
