Nadal i política!»: pot semblar un tema un pèl agressiu. Precisament, l'endemà de Nadal, els diaris no surten. Potser perquè se suposa que Nadal absorbeix els fets que podrien relacionar-se amb la gestió del bé comú. En tot cas, el protagonista de Nadal, el Nen, l'Infant, tardarà temps a treure el tema. Un aspecte magnífic de la Vida de Jesús és precisament aquest espai d'uns trenta anys de silenci, un silenci laboriós que ens ensenya a valorar la vida de cada dia, la grandesa formidable de l'ésser humà, que Ell ha triat, per deixar clar que Déu embogeix per ell i que la vocació a l'Amor, a Déu i als homes, d'una sola i inseparable tongada, forma part del nostre ser profund.
Uns trenta anys més tard, el vesper dels homes de poder havia embolicat la troca, el Nen, sí, el Nen Déu va sentenciar per sempre més, com a camí de normalitat, de respecte, i de llibertat: «Doneu al César el que és del César i a Déu, el que és de Déu». Però Nadal no fa nosa a la política. Simplement, afirma, amb Paraula de Déu, que Déu està boig per l'ésser humà. Aquesta manera de fer-se present al món a través de l'Encarnació és un afirmació divina de la dignitat humana.
Això va en la línia de qualsevol projecte dels que tenen la responsabilitat del bé comú. El papa Francesc, la nit de Nadal, a la Basílica de Sant Pere, ensenyava a escandalitzar-se per les despeses tan grosses i supèrflues d'algunes celebracions nadalenques. El Papa no feia política. Simplement, hava mirat llargament, tendrament, amb sinceritat, el pessebre.
