Nadal ja ha passat. A alguns, o potser a molts, us queda una espècie de record dolç de caldo i de carn d'olla, un aire lleugerament casolà, que oxigena el cap i el cor, per submergir-los una estona en una relaxant conversa sense morrió. Però això no és Nadal.

Si Nadal es queda en la superfície, no és Nadal. És el terratrèmol més pacífic, més radical i més inesperat, sense el qual no hi hauria ni tan sols història humana.

Nadal és inimaginable. Només la potència amorosa de Déu és capaç d'inventar-se la possibilitat d'estimar, únic dinamisme que ens realitza plenament.

Si l'home no ha sopat amb Déu, no hi ha Nadal. Martí Steffens, un jove filòsof francès, pare de tres fills i professor a la ciutat del nord-est de França, Metz, ha escrit en el seu petit volum: «Res més que l'amor. Indicadors pel martiri que vindrà.» A l'inici del primer capítol, cita un text de Lluís Veuillot: «Quan la insolència de l'home va refusar obstinadament Déu, Déu li digué: Que es faci la teva voluntat. I es desencadenà la primera plaga, que no fou ni la fam ni la pesta: fou l'home. Quan l'home es troba en mans de l'home, es pot dir que coneix la ira de Déu.»

El segle passat va ser un segle de molts i molts milions de morts. El segle present, però, també en té una bona llista per obligar-nos a pensar. Exterminis dels cristians a Orient, Boko Haram, Daesh, Mosul, Palmira? El tracte de Déu és clar: es fa Home, de Betlem fins al Calvari. Si no s'accepta Nadal, que va unit al Calvari, només queda l'Home.

Steffens escriu: «El pare Pius havia dit l'any 1950: Quan colpeja la ira de Déu, no mireu per la finestra». I el filòsof francès afegeix: «Són els nostres televisors o és Internet més que la nostra finestra?».