Els carrers ja fa uns dies que no són fluorescents. Les festes nadalenques s'han acabat. Res no brilla com abans. L'Evangelista Lluc clou el temps de Nadal amb aquest text que de tan breu i escàs de notícies ens empeny a fer-nos preguntes: «Després [de la trobada de Jesús en el temple] baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. I la seva Mare ho conservava tot en el seu cor (Lc. 2 ,51)». D'aquí a poques setmanes, la litúrgia, amb un realisme profund, ens posarà en contacte amb el misteri de la Passió i Mort de Jesús.

La pel·lícula de Mel Gibson en porta un esbós a les nostres pantalles. Com sempre, el problema personal de la relació amb Crist és traspassar les pantalles, és veure què he de canviar en la meva vida, què s'oposa, en mi, a la figura vital del Fill de Déu fet Home, discutit com en el seu temps, trossejat potser més, estimat apassionadament.

Però el que se'ns escapa sovint és aquest tros de la biografia de Jesús -una filada d'anys, una vintena- sense donar senyals de vida, creixent, respirant Déu com és l'alè de la seva mare,jugant entre flocs en el taller de Josep, sense ser un estrany en el poble, assidu a la Sinagoga els dissabtes, normal, natural, espontani, amable, fraternal, perfecte Déu i Home perfecte? Però tot això, xop de la divinitat, traspuant amor, misericòrdia.

Tot això, formant part de la missió confiada pel Pare. Redimint-nos a tu i a mi, a través de la vida ordinària, que no vol dir de poc valor, sinó d'un valor infinit, plenament humà i plenament diví, igual que demana a cada batejat i batejada situats en el Natzaret on Déu l'ha col·locat.