El Gran Teatre del Liceu ha deixat enrere l'amargor que va suposar fa 25 anys que un incendi devastés l'escenari, el pati de butaques i l'amfiteatre, una efemèride que no recordarà oficialment, en un any en el qual sí que commemorarà, a l'octubre, el 20è aniversari de la seva reconstrucció i reobertura al públic.

Eren al voltant de les onze del matí del 31 de gener de 1994 quan l'espurna d'un bufador que usava un operari a l'escenari, mentre treballava en el decorat de l'obra Mathis der Maler, de Paul Hindemith, va agafar el teló i en poc més de dues hores va reduir a cendres un dels símbols de la ciutat. Molts barcelonins encara conserven en la seva retina la imatge de l'espessa columna de fum que podia veure's des de diferents punts de la ciutat, mentre es tallava la Rambla al trànsit, es desallotjaven els estudiants de l'escola Mireia, que en aquell moment visitaven el teatre, i es retiraven les valuoses obres d'art que s'allotjaven en el Cercle del Liceu.

Va ser un dia molt trist, en el qual el que havia estat el temple de les grans veus mundials, amb nits memorables a càrrec de figures com María Callas, Renata Tebaldi, Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, Josep Carreras o Montserrat Caballé, quedava convertit en un espectre de ruïnes, desolador, fins i tot dantesc.

Durant la nit d'aquesta tràgica jornada, el Patronat va decidir per unanimitat la reconstrucció immediata del coliseu operístic, que va tornar a obrir les seves portes el 7 d'octubre de 1999 amb la representació de l'òpera Turandot, de Puccini, en una vetllada presidida pels Reis d'Espanya.

Els cinc anys anteriors, van ser les grues i les bastides les que van ocupar el solar que antany havia albergat un convent de trinitaris, sota la batuta de l'arquitecte Ignasi de Solà-Morales, amb un projecte que incloïa la reconstrucció i l'ampliació del teatre.

Les obres, que van tenir un cost de 17.000 milions de les antigues pessetes -més de 102 milions d'euros- van permetre reproduir gairebé fidelment l'antiga sala del públic i, sobretot, duplicar l'espai destinat a la caixa escènica.

Inici d'una nova etapa

Aquella espurna, que una jutgessa va acabar determinant que havia provocat un sinistre accidental i fortuït, va ser determinant també perquè es replantegés de «manera radical» el funcionament de l'històric teatre barceloní, creant-se llavors la Fundació del Gran Teatre del Liceu, mentre la Societat del Gran Teatre del Liceu va fer cessió de la propietat al Consorci del Gran Teatre, format per les administracions públiques. S'iniciava així una via per la qual el Liceu deixaria de ser el símbol de la puixant burgesia catalana per convertir-se en un modern teatre públic obert a tots els sectors socials.

Aquest 2019, s'aposta per commemorar el vintè aniversari de la reobertura amb l'estrena el 7 d'octubre d'una nova producció de Turandot, encarregada a l'artista multidisciplinari Franc Aleu.

Per avui, l'única activitat programada, en el Cercle del Liceu, és una conferència sobre Wagner i el drama musical, centrada en Tristany i Isolda, a càrrec del doctor en Ciències Físiques, investigador i crític Miguel Ángel González.

A més llarg termini, el que serà nou director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, una vegada que deixi el càrrec Christina Schepelmann, ha avançat que aposta perquè el Liceu continuï «sent una institució viva, experimental i en contínua evolució».

Una «bona situació»

El director general del Gran Teatre del Liceu, Valentí Oviedo, considera que la institució està ara en una «bona situació» respecte a la resta de teatres del món i que «ha de tornar a liderar coproduccions». Oviedo no amaga que després de la reconstrucció el teatre va viure moments complicats, però «afortunadament aquests anys de crisi, si els comparem amb els gairebé 175 anys d'història, no són significants, encara que quan s'han patit ha estat realment complex i dur».

Segons el seu parer, la «força del Liceu segueix sent molt important i el reconeixement a la seva història i a la seva capacitat de desenvolupar-se fa que sigui un teatre molt respectat a tot el món» i amb les «millors veus» trepitjant l'escenari del teatre operístic de la Rambla. Precisa que «l'esperit de resiliència del teatre ha fet que sempre hagi sortit enfortit i, en determinats aspectes, fins i tot més àgil, més capaç de reinventar-se, de poder pensar a fer les coses d'una altra manera, que potser altres teatres, per la seva estructura més pesada, no poden fer».