06 de febrer de 2019
06.02.2019

Addictes als videojocs: quan no es distingeix realitat i ficció

El son descontrolat i el baix rendiment acadèmic alerten del perill

06.02.2019 | 17:17
Addictes als videojocs: quan no es distingeix realitat i ficció

Quan algú s'imagina que el carrer és una pista de carreres o confon les persones amb objectius, està enganxat al comandament i a la pantalla. Una realitat que supera la ficció però que deixa pistes, com el baix rendiment escolar o el son descontrolat. Uns límits extrems als quals s'arriba deixant tota la resta. Aquest trastorn psicològic el patia Jose, qui es tirava jugant fins a 15 hores al dia. I si a més hi ha diners pel mig la teràpia és indispensable perquè el joc no acabi en una perillosa ludopatia.

Joana Maria Solano és psicòloga i terapeuta a Projecte Home. Forma part del programa CIBER, que ja ha treballat amb més d'una trentena d'usuaris amb problemes d'addicció a les noves tecnologies: adolescents i vint anys, però també nens de només 8 anys que arriben derivats dels serveis de Pediatria

"Fortnite llança missatges com: Enhorabona, ja portes 1.200 assassinats!, Quins valors transmetem?", planteja la psicòloga, que matisa que el problema no és Fornite ja que "en quatre mesos serà un altre videojoc el que estarà de moda" . També va recordar que l'experiència de sobreestimulació que suposen aquests jocs dificulten després la seva capacitat d'atenció: "La resta del món es torna molt avorrit", afegeix.

Videojocs i xarxes socials

La terapeuta reflexiona sobre l'impacte de les xarxes socials (molt vinculades a aquest tipus de videojocs) en els adolescents, en com s'accentua en ells "la por a perdre alguna cosa" (el que els obliga a consutar de forma constant) i la necessitat per això de tenir el mòbil, "una extensió del seu cos", localitzat de manera permanent.

Solano convida els pares a estar alerta a tres indicadors d'alarma: el temps que dedica el nen o adolescent a jugar; si deixa de fer coses per aquest motiu i si és capaç de autocontrolar-se.

La bona notícia, diu la psicòloga, és que hi ha pautes per controlar la situació com que els menors facin servir els dispositius en zones comunes; posar límits; fomentar l'autocontrol o augmentar la comunicació familiar: "Creiem que a l'habitació estan més segurs que jugant al carrer, quan poden estar més exposats i més en risc".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook