Els nostres mitjans de comunicació solen optar per les notícies gruixudes, clamoroses. Van a la caça del lector. En canvi, el país està ennuvolat dels problemes col·lectius, de protagonismes polítics o socials. L'individu desapareix sota la nuvolada, sovint tempestuosa dels grans problemes.

Al mateix temps, i potser com a conseqüència d'aquest domini dels problemes comuns, la massa de la gent, el poble, ha deixat de posar el seu interès i el seu esforç en la consecució de virtuts petites, per dir-ho d'alguna manera. En canvi, en el segle XIII, sant Tomàs d'Aquino, que tenia moltes «quëstions», reflexionava sobre les virtuts. La paraula virtut -que en la seva arrel llatina vol dir «força»-, no se sol cultivar en l'opinió pública. Per exemple, l'Aquinatense dedica la «Qüestió CVOII» a la «ingratitud». Li dedica quatre articles, i en el primer pregunta, amb voluntat científica, «si la ingratitud és sempre un pecat».

Explica que la gratitud és un deure «d'honestedat», propi de tota virtut. Una persona agraïda és una persona honesta. Cita un text de Sèneca que diu: «És ingrat aquell que no torna un benefici». Per respondre a una «gràcia», si no es pot fer amb ets, quan es dona la impotència de tornar un favor, n'hi ha prou amb la voluntat: Sufficit sola voluntas, a menys que provingui de la negligència.

Prenem nota del que diu sant Tomàs: «El deute de la gratitud es deriva del deute de l'amor». Multipliqueu això per milers i milers. El cos social es tornaria sa com una ametlla. I gratis.

Siguem sempre agraïts.