Dels malalts i els ancians, ens en recordem?

Fa setmanes vaig ser intervingut quirúrgicament, i durant alguns dies he experimentat de nou la malaltia, la «no fermesa». Quan estàs malalt no només penses en els malalts, sinó que vius intensament l'experiència, amb tot el que significa.

Fa temps que vaig veure per televisió un reportatge d'un matrimoni amb un fill de sis o set anys amb una malaltia molt poc freqüent. No podia respirar per si mateix, ni menjar, ni moure's, fins al punt que els seus pares l'havien d'estar atenent les 24 hores del dia. Vaig quedar impressionat amb les atencions continuades dels pares, del seu sacrifici per amor. Aleshores també vaig pensar en altres situacions força semblants que demanen una atenció igualment intensa. Potser per aquest motiu he reflexionat novament pensant en els malalts, i també en els ancians més dependents. I m'he fet la pregunta de si els recordem o només hi pensem quan ens toca de prop la malaltia perquè la patim o perquè la pateixen persones molt estimades.

Pensem sovint que els malalts són només una càrrega, i no ens adonem que ens humanitzen amb les seves actituds, ens recorden la nostra fragilitat i activen el nostre amor fet servei. Els malalts, a tots, ens fan més humans. He pensat també en els seus familiars, en els professionals de la salut, metges, infermeres, personal auxiliar, administratius, els responsables de l'atenció religiosa als hospitals i clíniques, els equips de pastoral de la salut de les residències d'avis i de les parròquies.

Però el fet que els professionals de la salut i els altres que atenen aquests malalts exerceixin amb dedicació i encert la seva missió no anul·la la nostra responsabilitat amb relació als qui pateixen malalties o impediments físics i psíquics.

Cal recordar les paraules de Jesús en el judici al final de la vida ( Mateu, 25) i les obres de misericòrdia: «Estava malalt i em visitàreu». [...] (extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).