La feina que té una auxiliar de geriatria, en una residència de gent gran, sembla més fàcil, menys dura del que sembla. És un greu error. La descripció d'una persona situada en aquesta franja de vida plena d'anys admet tota una variant de qüestions problemàtiques amb les quals l'auxiliar -com el seu nom indica- haurà d'exercir la seva competència.

Competència professional, in crescendo. Ha d'estar disposada a retratar la seva usuària, grosso modo, en el seu perfil de vellesa, des de preguntar-li com ha passat la nit fins a fer-li les ungles i fins a escoltar històries, de les que sap tots els capítols. Higiene, nutrició, dependència, desgana, problemes de les dents, petits dolors, audífons, afectivitat... pot sorgir de tot en una imaginació que afegeix cada dia, a les notícies del Diari, els records florits pel temps.

Tot això està clavat en el cor de la persona gran i en la planxa de suro de la capçalera del seu llit, on la biografia de cada persona, si se'n recorda, és repassada en una policromia intocable de fotografies. Vellesa. La pell es torna llisa, ensenyant les venes i les arrugues, que són un DNI sense trampa. Però el que qualifica la feina de l'auxiliar és que no s'acaba mai. És una feina dura. Però la grandesa moral de la geriatria és que, a través de les icones de vellesa, l'auxiliar té un contacte que, més enllà dels anys, toca la dignitat humana, dialoga amb el secret sovint inexpressable d'una novel·la inacabada, i sap crear un aire d'afecte que s'integra en la vida dels altres amb tocs de tendresa.

La geriatria, viscuda en aquest nivell, és una proclamació de la grandesa de l'ésser humà, en un món en el qual el materialisme vol ofegar l'esperit. L'exercici de la geriatria, a qualsevol nivell, és una defensa de la vida, una admiració per la vida, un compartir espais únics d'un vertader amor. Una vocació, que per dur-la a terme, es necessita l'esforç continu de voler conèixer i de voler servir amb esperit evangèlic .