L'historiador Gijs Versteegen, ajudant doctor a la Universitat Rei Joan Carles, és codirector del congrés interdisciplinari «Magnificence in the 17th Century», que comença avui, dijous, a Madrid, i organitzen l'Institut Moll-Centre d'Investigació de Pintura Flamenca, la Universitat de Leiden i la Universitat Rei Joan Carles.

A què es refereix el concepte de magnificència?

El concepte sorgeix a l'edat clàssica i s'utilitza fins a la fi de l'Antic Règim. Es refereix a expressions artístiques i culturals extraordinàries, i també implica grans despeses, el patrocini d'obres que costaven molts diners. Totes havien de tenir un component estètic: la bellesa d'un palau o d'un pont expressava l'excel·lència moral d'un príncep o un noble. Parlem de manifestacions magnífiques que formen part del nostre patrimoni cultural. Al congrés, estudiem la magnificència durant l'Antic Règim, que era una societat estamental en què l'exercici de la magnificència estava reservat als prínceps, la noblesa o l'església. I ens centrem en el segle XVII, que tant a Espanya com a Holanda va ser el «Segle d'Or».

D'alguna manera, respon a aquesta concepció clàssica que connecta bellesa i bondat, no?

Sí. Hi ha un tractat del segle XVI, El llibre del cortesà, de Baltasar de Castiglione, que en una de les seves figures diu que la bellesa és un cercle, i la virtut és al mig. Aquí s'expressa, de manera molt bonica, aquesta connexió entre la bellesa i la qualitat moral de la virtut.

Podria dir-se que aquestes obres tenien una finalitat propagandística?

Moltes vegades es tendeix a identificar la magnificència amb propaganda, però en aquells temps aquest concepte només s'utilitzava amb un significat religiós: propaganda fide, difusió de la fe. És un terme modern, que es diferencia de la magnificència en què aquesta és una virtut, una qualitat moral. Construir grans obres, palaus, fer grans col·leccions artístiques construir ponts, biblioteques... tot això havia d'expressar l'excel·lència moral del príncep i contribuir al bé comú de la societat.

En el congrés s'analitza la magnificència tant en el context catòlic com en el protestant. Hi havia diferències?

Això és el que estudiarem. En principi, es pensa que hi pot haver una distinció entre el fast i la pompa dels països catòlics i la cultura més austera, més moderada, dels protestants, que promouen una experiència de la fe més íntima. Però caldria matisar: si observem l'exercici de la magnificència entre els prínceps protestants, veurem que es dedicaven també a fer palaus molt bonics, grans biblioteques, acadèmies ... Segurament haguem de matisar aquesta distinció.

A Espanya, quina obra posaria com a exemple de magnificència?

El palau de l'Escorial. Expressa el poder de Felip II i de la Casa d'Àustria, però també té una funció religiosa: és una manera amb la qual Felip II demana la protecció divina per al seu regne. Després hi ha el Saló dels Regnes, la col·lecció de pintura de Felip IV, i en general la construcció de tots els Reales Sitios. Obres magnífiques que formen part del nostre Patrimoni Cultural. I també altres iniciatives com la promoció del teatre. Perquè també aquestes iniciatives i organitzar grans festes, casaments, balls formaven part de l'exercici de la magnificència.

Hi hauria algun tipus d'iniciativa equivalent actualment?

Primer hem de tenir en compte que ja no estem en una societat estamental, governada per un rei per mandat diví. Però podem pensar en l'organització dels grans esdeveniments esportius, com els Jocs Olímpics, o en grans festivals culturals o exposicions, com una expressió cultural de la magnificència avui dia. I això també ens remet a un debat interessant: en el passat, un rei que gastava massa amb finalitats egoistes, per la seva pròpia vanitat, podia ser acusat de tirania.

A què es deu això?

Això és perquè la magnificència és una virtut aristotèlica, i implicava que els reis havien de buscar el «just mig», no gastar massa oprimint els seus súbdits, però tampoc viure de manera indigna: havien de viure d'acord a la seva condició. Si trasplantem aquest debat a l'actualitat, podem veure un reflex en els Jocs Olímpics: a Barcelona, el 1992, es va considerar que van ser un gran èxit i un exemple de l'obertura d'Espanya al món, de la seva modernització; però quan Madrid va ser candidata, hi havia prou polèmica sobre si era bo gastar tant en temps de crisi econòmica.

Hi havia una necessitat de sostenibilitat.

Sí, i això pot formar part del debat actual sobre certes actuacions. Nosaltres no fem servir el terme magnificència, però sí patrocini. I la sostenibilitat és un element que s'avalua.